Contra Espanya

L'estelada —estrellada, amb estrelles— que va inventar el coronel Macià com a símbol secessionista, en la línia de la de l'emancipació cubana, és una bandera defectuosa.

És facciosa, perquè representa només una facció de la ciutadania catalana. És antinacional, perquè es pretén oposada al símbol nacional català per excel·lència, la senyera, consagrada com a oficial a l'Estatut. I manca de tradició democràtica, perquè durant la dictadura els joves rebels ens congregàvem a l'ombra de les quatre barres (i de la bandera vermella): i la seva competidora, hélas, mai compareixia.

Però les persones que la porten, l'onegen i se n'enorgulleixen mereixen tots els respectes. Perquè en el seu nom no s'ha comès cap crim. I perquè constitueix emblema d'un somni una mica absurd i bastant nociu, però que no engendra violència. De manera que entonem, amb Voltaire: “No comparteixo la teva opinió, però donaria la meva vida per defensar el teu dret a expressar-la”.

La prohibició de l'estelada a la final de la Copa no encaixa en els supòsits previstos a la llei contra la violència a l'esport. Perquè no “incita, fomenta o ajuda” “comportaments violents o terroristes” (art. 2, b): mai ho ha fet, a diferència de la bandera nazi o la franquista. I perquè tampoc suposa per si mateixa un “acte de menyspreu manifest” als participants al partit de futbol.

Al contrari, la seva exhibició està protegida per la llibertat d'expressió consagrada a la Constitució (art. 20), que tant va costar. Qui la restringeixi, actua contra la Constitució democràtica. És el que ha fet la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa. I el Govern constitucional encara no l'ha acomiadat.

Però qui és aquesta Dancausa? És una de segona fila d'Ana Botella que va justificar el desastre del Madrid-Arena; una enemiga dels drets de les dones i els homosexuals; una exmandatària del postsindicat vertical. I una detractora del canvi de noms de carrers franquistes. I amb raó: així preserva en un carrer de Burgos el nom del seu pare, Fernando, el falangista de segona hora oportunista, el cofundador de la Fundació Francisco Franco, el militant contrari a la reforma política d'Adolfo Suárez.

Ningú és culpable per tenir un pare feixista. Però sí per actuar com ell. Contra Espanya.