Amors que maten

Ens estimen, no poden evitar-ho. Sobretot, en períodes preelectorals. El novembre del 2011, durant un míting a la Badalona llavors feliçment governada pel seu coreligionari García Albiol, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, va declamar en un voluntariós català: “Jo estimo Catalunya, i el PP estima Catalunya”. Aquest amor apassionat no li havia impedit, l'any anterior, qualificar de “molt antidemocràtic i molt feixista” el president de tots els catalans —en aquell temps, José Montilla— per les seves crítiques a la sentència del Constitucional contra l'Estatut. Tampoc la va privar, més endavant, de qualificar de “feixista” el conjunt del sobiranisme català; és a dir, almenys la meitat dels habitants d'aquesta Catalunya a la qual tant estima.

De vegades, un té la impressió que alguns confonen l'amor amb la mera presència física. El mateix Mariano Rajoy es vanagloriava anys enrere que, entre 2008 i 2011, havia vingut a Catalunya 45 vegades. No sé quina xifra marca avui el visitòmetre de Rajoy, però és un fet que, des de la seva instal·lació a la Moncloa, el PP ha celebrat a Barcelona nombroses convencions i altres esdeveniments d'àmbit estatal, a més de mítings, en presència del líder màxim. Durant el mateix període de temps, el partit ha vist evaporar-se gairebé la meitat de la seva quota electoral catalana i ha caigut de la tercera a la sisena posició del rànquing de vots.

Malgrat això les velles receptes persisteixen, incòlumes. Fa uns dies l'actual home de Rajoy a Catalunya, l'anteriorment esmentat Xavier García Albiol, va revelar en roda de premsa la fórmula que ha ideat per combatre l'independentisme: es tracta que, després del 26-J, “l'Estat recuperi presència simbòlica a Catalunya”, perquè ara està “desaparegut”.

Ignoro si el coordinador general del PPC s'adona que, expressant-se en aquests termes, descriu Catalunya com un territori recentment annexionat pendent d'homogeneïtzar, i no com una part substantiva i ancestral d'Espanya, que és el dogma sagrat dels seus fidels. També desconec què opina la seva bona amiga María de los Llanos de Luna sobre aquesta teoria de l'“Estat absent”. En canvi, estic segur que obrir a Barcelona una sucursal del Museu del Prado o organitzar un partit de la Roja a Cornellà —els exemples són de García Albiol— no modificaria significativament el mapa de l'opinió catalana. Potser seria més eficaç no haver suspès la llei antidesnonaments i contra la pobresa energètica...

Però no només ens estima el PP; també ens estima bojament el PSOE. Vegeu, si no, el detallàs de Pedro Sánchez escollint Barcelona, diumenge passat, per presentar el seu “govern del canvi”, el dream team d'experts amb els quals vol donar la volta a Espanya com si fos un mitjó. Un shadow cabinet en el qual, seguint les tradicions més inveterades, no falten tres “ministrables” catalans. És aquí, precisament, on a l'“operació somriure” de Sánchez comença a gelar-se-li el rictus. Perquè bé, admetem que la flamant número u del PSC per Barcelona, Meritxell Batet, i l'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, representen aquest eteri federalisme que el vèrtex socialista invoca com la panacea del problema català..., encara que sense concretar-ne ni l'abast ni de quins aliats disposa per traslladar-lo a una Constitució reformada (no serà amb Ciutadans, per descomptat). Però, què hi pinta, en aquest escenari, Pepe Borrell?

Si, de cara al 26-J, el PSC vol recuperar votants seduïts al desembre per En Comú Podem i el seu compromís d'un referèndum, Borrell resulta l'esquer menys adequat. Des que va començar la seva carrera ministerial fa un quart de segle, el de Sa Pobla s'ha guanyat a pols la condició de paradigma del jacobinisme en la política espanyola. No és només que el seu coreligionari Almunia el titllés de “jacobí irredent”; ell mateix ho ha admès amb orgull; per exemple a la contra de La Vanguardia del passat 9 de setembre, on sentenciava emfàtic: “El poder central allibera; el poder local oprimeix”. Federalisme i jacobinisme són estrictament antitètics, encara que potser Pedro Sánchez ho desconeix.

No, el Borrell la supèrbia intel·lectual del qual —reflectida en el llibre Els comptes i els contes de la independència— tracta d'idiotes tots els partidaris de la sobirania o del dret a decidir, no recuperarà vots d'En Comú Podem. Potser és que el PSC vol atreure'ls de C's i del PP.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.