Els pusil·lànimes

Un dels retrets més habituals que rep l’obra cinematogràfica de Lav Diaz (1958) per part de la crítica més pusil·lànime —juntament amb Brillante Mendoza i Raya Martin, un dels cineastes més internacionals de les Filipines— és la llarga durada del metratge de les seves pel·lícules, com si el seu objectiu fos filmar la vida en temps real: Melancholia (2008) —la història política del seu país convertida en un càntic a la tristesa— dura vuit hores, per veure Evolució d’una família filipina —un homenatge a Novecento— cal tenir una paciència d’onze hores, i A Lullaby to the Sorrowful Mistery, sobre el procés d’independència del seu país després de la mort de l’escriptor Rizal, estrenada a l’última Berlinale, arriba a les vuit hores i mitja.

Un altre dels retrets que rep Lav Diaz és que la majoria dels plans seqüència de les seves pel·lícules s’allarguen de tal manera que molts crítics pusil·lànimes pensen que duren més del que qualsevol director sensat aprovaria en el muntatge final. Lav Diaz aconsegueix que les pel·lícules del seu admirat Tarkovski semblin un videoclip: és el que passa quan l’objectiu consisteix a dilatar el temps de la narració i fer que l’única manera d’entendre els seus experiments sigui contemplar la visió del pas del temps que ofereix. Al cap i a la fi, cada pla és com una finestra a un món altiu i arrogant que només té significat en si mateix. També és veritat que, aleshores, el que sol passar és que els crítics pusil·lànimes es queixin de la inacció de la pel·lícula, sense adonar-se de les subtils mutacions argumentals que es produeixen en el silenci de la pantalla —perquè no és gens normal que hi hagi cap banda sonora—, de la seva astúcia dramatúrgica, i dels diàlegs eloqüentment còmics.

A pesar de tot, cal veure les pel·lícules de Lav Diaz perquè el present de les imatges que filma es converteix en una dansa de la mort secularitzada i plena d’ironia visual, perquè a cada pla, com una bombolla de sabó, s’hi esvaeix qualsevol mena d’intenció de construir un discurs didàctic i optimista, perquè sap crear uns ambients de faula terrorífica, d’angoixa enmig de la boira o sota la pluja, aconseguint que arreu floti l’amenaça d’un trauma monstruós i que la narració es contamini amb un sentiment de malson irresoluble. Quan l’espectador s’adona que ja fa estona que està disfrutant de l’avorriment, vol dir que Lav Diaz, com sempre, ha aconseguit el miracle de situar-lo en una altra òrbita, en l’òrbita de l’experiència estètica considerada com a revelació personal. Les pel·lícules de Lav Diaz són una provocació perquè aconsegueix castigar tant l’espectador com ho estan els personatges per culpa de la pesadesa repetitiva del pas del temps.