El saltamartí de Dalí

El cap de setmana passat, es va celebrar el Festival de Literatura Internacional Breu (FLIB) a València, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El símbol era un saltamartí, potser perquè bota d’un lloc a un altre i és de curta volada, i perquè recorda el nom d’aquell personatge de l’abella Maia. Un símbol com qualsevol altre, però que donava al programa una nota de simpatia. Els saltamartins (o serracames, que diem a l’horta) són uns animals que desperten una certa tendresa i benvolença: el seu mecanisme d’escapada, amb aquelles potes serrades, és tan primari que sempre mou algun somriure. És clar que la simpatia s’esgota quan aquest es converteix en plaga devastadora (la de la llagosta, per exemple), i es transforma en maledicció bíblica. Però això són figues d’un altre paner. Siga com siga, aquell saltamartí del FLIB havia estat mal dibuixat, i el dissenyador li havia posat tan sols quatre potes. Quan li ho vaig fer saber a Núria Cadenes, ànima embolicadora del FLIB, em va preguntar quantes potes tenia, confirmant la meua temença.

En el festival vaig repartir un article de Juan José Millás titulat El modelo. En ell, Millás obligava els seus alumnes d’un taller de literatura creativa a descriure un escarabat. Evidentment, els estudiants de seguida protestaren, doncs ho trobaven un exercici estèril, que no aportava res, que no conduïa enlloc. Alguns consideraven aquella bestiola repugnant, i els incomodava la sola idea d’haver de fixar-se en ella. Però Millás, que estima els escarabats i en col·lecciona fotografies, d’escarabats, arguïa que “nadar quizá sea aburrido, pero si pretendes participar en unas olimpiadas no te quedará más remedio que hacerlo: entrenar todo el día, de un lado a otro de la piscina”. Descriure aquell escarabat és com “entrenar”, com “desenvolupar musculatura”, un esforç necessari per a algun dia aconseguir batre un rècord i potser guanyar una medalla. Descriure aquell escarabat és, al capdavall, l’essència d’escriure.

Evidentment, allò no va satisfer els seus estudiants, que preferien escriure sobre qualsevol tema d’actualitat, dient el que els venia de gust. I, tanmateix, quanta raó tenia Millás! Si Albrecht Dürer, que és qui millor ha pintat un escarabat en la història de l’art (busqueu el seu Lucanus cervus), haguera vist aquest saltamartí del FLIB, hauria tingut la certesa que aquell dibuixant mai no s’havia posat seriosament a observar un insecte. I a pintar-lo com Millás volia que descrigueren els seus alumnes l’escarabat. Amb tota l’ànima i atenció cap als prodigis insospitats de la naturalesa. Cal dir que tampoc Salvador Dalí s’hi va fixar massa, i en El gran masturbador també va caure en l’error de pintar un grotesc saltamartí amb quatre potes. En fi, són coses que passen. Però tots els insectes són hexàpodes: açò és, tenen sis potes. I amb quatre allò no és un saltamartí, sinó una altra cosa. I molt lletja.