Silenci al circ

L'hemicicle ha tornat a convertir-se en l'hemicirc, aquesta vegada amb motiu de la recepció a Arnaldo Otegi per part del Parlament. Fa temps que la vida parlamentària catalana viu en un parc d'atraccions, des que va pujar en un martell que va fent voltes del no-res a l'espectacle. De la decepció i l'ensopiment a la histèria col·lectiva. Aquest dimecres tocava funció. A primera hora, bé, a les deu, durant la sessió de control, els portaveus de la CUP i del PP han interpel·lat el president Puigdemont perquè es mullés respecte a la visita del secretari general de Sortu. Amb prou feines faltaven tres hores perquè arribés. Anna Gabriel, que ha anomenat Otegi "la nostra companya", ha dit que "el nostre país pot ser un referent en una nova manera d'entendre la geopolítica a la Mediterrània i al món" i ha acabat donant la benvinguda per endavant: "Ongi etorri, Arnaldo Otegi". García Albiol ha aprofitat per anunciar la seva contraprogramació, que consistia a rebre a la mateixa hora dues associacions de víctimes del terrorisme, ha anomenat Otegi repetidament "individu" i ha invocat també repetidament la memòria dels cinquanta catalans assassinats per ETA, "molts d'ells nens". En les dues ocasions el president ha fet tot el possible per fer-se el desentès.

Això s'ha plasmat a continuació als passadissos del Parlament. Mentre, d'una banda, Otegi s'entrevistava amb un grup de diputats de JxSí (sector ERC), CUP i CSQP, que formen part de la comissió d'Acció Exterior (però que en aquell instant no eren comissió, ja que quan hi ha ple no se celebren comissions), i d'altra banda, el PP i C's es reunien en una sala que té una taula molt gran amb un forat al mig amb els representants de les associacions de víctimes, el president Puigdemont es feia una foto de record amb un grup que havia vingut de visita, com si res. Però aquest res aquest matí estava atapeït. Un munt de periodistes, com gairebé mai no s'ha vist aquí. Fotògrafs i teles amuntegant-se rere les tires de tela que intentaven posar un límit, potser una contenció. La gentada es prolongava al llarg de la balustrada de marbre que envolta l'escala principal, la de la catifa vermella. I tanmateix, allò veritablement al·lucinant no ha estat això sinó el tremend silenci que s'ha fet quan s'ha distingit Otegi ja als primers esglaons de l'escala. El silenci col·lectiu no sé si d'un ambient, d'una societat o d'un ofici. Ni un murmuri, ni un comentari entre companys. Ningú no deia res. Només mirar i gravar. Silenci expectant i també opac, dens, religiós, entre sacramental i inútil. En absolut un silenci polític, sinó més aviat com quan al circ el trapezista fa una pirueta mortal.