En la ruïna de les batalles perdudes

El 1983 vaig tenir ocasió de fer una llarga entrevista a Frederica Montseny. La va gravar en vídeo el professor Jaume Sureda per a l'Arxiu d'Història Oral de la Universitat de les Illes Balears. La Frederica, la primera dona ministra, sindicalista, escriptora, havia arribat a Palma per participar en un debat que va tenir lloc al Teatre Principal. Vam gravar la nostra conversa el dia abans en una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a l'edifici de Son Malferit.

L'anciana i longeva Frederica conservava el seu vigor llegendari, una memòria nítida i una rara consciència sobre el passat, el curs de la història i el pas del temps. No em parlava com la dona que havia estat tantes vegades derrotada.

Abans de la primera pregunta vaig recitar un fragment del relat dedicat per l'escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger als republicans i anarcosindicalistes exiliats a Tolosa. A la més espanyola de les ciutats franceses, els herois de les mil batalles perdudes subsistien amb sobrietat, fèien de la seva austeritat el pilar d'una insubornable independència. Sense rancor ni odis ideològics, ni banals exercicis de nostàlgia, vivien en habitatges modestos sense televisor, però amb llibres. Pertanyien a una generació que va donar a la cultura i a l'educació la més alta consideració moral. Però l'admiració d’Enzensberger pels vells companys de la Frederica no la va commoure. Desconfiava de la mitografia i era conscient del que encobreix l'embelliment del passat. Com si el reconeixement a l'abnegat idealisme d'aquells homes no fos més que una altra manera de redactar el seu epitafi.

Ho recordo ara que la televisió francesa ha emès un documental sobre Frederica Montseny, “L’Indomptable”, dirigit per Jean-Michel Rodrigo. Allà apareixen fragments de la meva entrevista a la Frederica i m'explica el documentalista, Javier Campillo, bibliotecari de l'Institut Cervantes a Tolosa, que als arxius no hi ha cap altra intervenció tan llarga i completa com la que llavors va quedar gravada i custodiada.

Li comento a Juan Luis Cebrián, el dia que presenta la nova novel·la de Fernando Schwartz a l’Ambaixada de França, acompanyat per un ambaixador loquaç i simpàtic, que en recordar els espanyols maltractats per la història (els jueus, els moriscs, els republicans…) sento una desagradable sensació d'amarga malenconia. Els que vaig conèixer en la meva adolescència es distingien per una singular generositat vital, aliens a l'instint sectari que hem vist fructificar a la política i a la premsa. La seva estranya autonomia personal encarnava un estil de vida, una filosofia –en efecte, un anhel de saviesa– més que una doctrina per a la predicació i la conquesta del poder. Probablement, els meus records siguin restes desmanegades d'un llegat que no podem comprendre.

El nostre avar i gelós país d'infinites sectes, enemistat amb el passat i rival del seu futur, posseït per una feroç disputa amb ell mateix. Aquest país nostre, intractable, disposat al xantatge i a la infàmia, militant sempre a la trinxera de davant, consent de mala gana que els Reis d'Espanya vagin a França a homenatjar els herois de La Nueve. La valerosa companyia d'espanyols, els primers a entrar a París i arrencar a les tropes alemanyes la seva rendició.

La novel·la de Fernando Schwartz, “Héroes de días atrás”, que presentarem aquest proper dijous a la llibreria Literanta, dramatitza els testimonis que va reunir la periodista Evelyn Mesquida i ens retorna mitjançant la ficció el record dels espanyols que van contribuir a la fi del satànic govern dels nazis. L'única guerra en la qual van desfilar com a vencedors.