Historia d’una desídia

“Uf, això és per a un màster”, contestava l'alcalde de Seseña (Toledo), Carlos Velázquez, al febrer en demanar-li la història del monstruós abocador de pneumàtics. És complicat però amb una moralitat simple: un batibull de competències en el qual s'imposa la desídia col·lectiva. Hi ha un propietari de la parcel·la, un altre de l'abocador, que està a Seseña, a Castella-la Manxa, però que amb el temps acaba entrant en un altre municipi, Valdemoro, a la comunitat de Madrid, i ja han de vigilar dues comunitats autònomes, més el ministeri de Medi ambient. Resultat? Al voltant de 100.000 tones de rodes tirades al camp. L'últim toc demencial al paisatge de la urbanització de Francisco Hernando, Paco el Pocero. Encara que almenys això no és responsabilitat seva.

El 1999 la Junta de Comunitats manxega va donar permís a Disfilt per reciclar pneumàtics. És la principal responsable del desastre: en reciclava un i n'amuntegava milers. El juny del 2001, la Guàrdia Civil d'Illescas ja el va denunciar per abocament incontrolat i va inaugurar l'historial de multes de l'empresa, centenars de milers d'euros. Se sap des de fa 15 anys que això era il·legal i un perill, però ningú no ho va parar. És més, Seseña li va donar llicència el 2003, poc abans de les eleccions municipals, en un dels últims actes del controvertit alcalde socialista José Luis Martín. El mateix que va obrir les portes al Pocero.

Malgrat tenir una ordre de paralització d'activitat el 2005, l'empresa va seguir fent el que va voler. La Guàrdia Civil va arribar a arrestar a l'administrador únic, Victorino Villadangos, que va ser condemnat el 2008 per un delicte de desobediència i contra el medi ambient. Però com si res. Després va desaparèixer. La muntanya no, va seguir creixent, encara que queien sentències, fins al 2009. “Es va tancar, però qualsevol hi anava i hi llençava el que li donava la gana, venien amb furgonetes a les nits”, resumeix l'alcalde. L'abril del 2011, la justícia va declarar els pneumàtics oficialment “abandonats” i que el petit Ajuntament de Seseña, 21.000 veïns, fes el que pogués amb l'abocador de goma més gran d'Espanya. Encara que la competència de gestió de residus és dels Governs regionals.

La segona part són cinc anys de tràmits i de despatxos. Velázquez, que va arribar el 2011, com a mínim va posar-hi un vigilant i l'abocador va deixar de créixer. El 2013, va contractar una empresa valenciana, Desechos y Gestión de Ruedas Iberia, que es va portar 10.000 tones, però va marxar el febrer d'aquest any. Segons Velázquez, un duopoli del mercat de reciclatge de pneumàtics va fer la guerra a aquesta firma i la va forçar a deixar-ho.

“Dues empreses, SIGNUS i TNU, controlen el mercat i a aquest senyor li van dir que pertanyia a elles o que no podria fer-hi res, i així va ser. Ens ho feia gratis, era l'únic, però si venia a 25 euros la tona, arribava SIGNUS i deia als seus compradors: ‘Ah, li estàs comprant a Seseña? T'ho poso a 15 euros i si pagues el transport t'ho regalo’. Era impossible”. Després del desencís, per fi es va forjar un conveni entre totes les Administracions. S'esperava licitar el projecte aquest any i deixar-ho net el 2019. Massa tard. Quinze anys tard per ser exactes, des de la primera denúncia contra l'abocador.