Legalitat europea?

El president del Consell Europeu des del 2014, Donald Tusk, va ser líder del partit conservador i primer ministre de Polònia des del 2007 fins al 2014. És com un Rajoy polonès, però que parla anglès. Quan va començar la crisi dels refugiats, el primer ministre grec Tsipras exigia el compliment de la legalitat de la Unió Europea (UE). El Tractat de Lisboa preveu un repartiment solidari de la càrrega de la immigració massiva provocada per les guerres. Però Tusk en discrepava. Segons ell, l’aplicació rigorosa de la legalitat de Schengen i Dublín obliga Grècia a responsabilitzar-se dels refugiats, donar-los asil o rebutjar-los.

El 22 d’abril, en un article publicat en EL PAÍS, Tusk insistia en el seu criteri, i el revestia d’una argumentació pretesament legalista. L’article es titulava Empara als refugiats[JF1] . Deia que la debilitat i la indecisió europees van obrir Europa a la immigració descontrolada. Afirmava que l’onada migratòria havia fet que els europeus patissin per la seva seguretat i per les conseqüències socials i financeres. El Tractat entre la UE i Turquia, afirmava, era la manera més eficaç d’ajudar Grècia i posar fi al negoci de les màfies. Se sentia orgullós dels resultats: cada vegada entren menys migrants a Europa per Grècia. 70.000 al gener, 50.000 al febrer, 30.000 al març, 3.000 a l’abril. S’havia recuperat la legalitat europea de Schengen, però una legalitat concebuda com un forrellat segur per preservar els privilegis i la insolidaritat.

No obstant això, la base de la legalitat europea resideix en la Carta de Drets Fonamentals. En aquesta es garanteix el dret d’asil segons l’Estatut de Refugiats (Ginebra 1951), cosa que impedeix les devolucions “en calent”. Prohibeix les expulsions col·lectives. Exigeix supeditar les actuacions governamentals a l’interès superior del menor. L’acord euroturc no conté regles que garanteixin el respecte d’aquests drets a Turquia. Ni tan sols s’han respectat sempre a les fronteres d’Europa. A Espanya, la reforma sorprenent de la Llei d’Estrangeria per legalitzar les devolucions “en calent” a Melilla, aprofitant la llei mordassa, n’és un bon exemple. De segur que Tusk i els seus còmplices van aplaudir aquesta primera experiència.

La guerra continua. Mentre hi hagi bombardejos, devastació i inseguretat, hi haurà migrants que fugen i, conseqüentment, màfies que controlen les rutes terrestres o marítimes. Si no poden accedir a Europa per Lesbos, passaran per Lampedusa o per qualsevol altre lloc. Com més dificultats, més riscos i més preu. L’optimisme de les xifres de Tusk és infundat. Els migrants continuaran fugint de la fam o de les guerres i continuaran arribant, tot i que Tusk no els pugui comptabilitzar. Tots suportaran per igual el calvari de l’èxode, els perills de la mar, i també la insolidaritat de Tusk i dels mandataris europeus, incloent-hi Rajoy, amb la seva reforma legal.

Eduard Segarra, professor de Dret Internacional i president de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, diu que els famosos acords del Tractat no estaven pensats per a refugiats, ni tampoc no són actuals. Són del 2014. Contràriament al que se’ns informa, no s’aplica cap nou acord, sinó que s’avança l’aplicació d’una decisió ja adoptada anteriorment. Es tracta de la Decisió del 14 abril de 2014, entre la UE i Turquia, sobre readmissió de “residents il·legals”, que ara s’estén als refugiats. La novetat és que es fa pagant a Turquia 6.000 milions d’euros, a banda d’altres compensacions polítiques. A canvi, Turquia s’encarregarà d’evitar que els refugiats i migrants arribin a Europa per Grècia.

A Tusk i els seus còmplices no els importa com s’exercirà aquest encàrrec a Turquia. No els importa l’escàs respecte que concedeix als drets humans i la llibertat de premsa. No els importa les condicions dels llocs o camps d’internament en què reclouen els refugiats i migrants. Ni les devolucions forçadament “voluntàries” de sirians i afganesos als països d’origen, amb els greus perills que comporten, tal com ha denunciat Human Rights Watch. Ni que les peticions d’informació d’Amnistia Internacional hagin estat rebutjades “perquè és un assumpte confidencial”. Ni que la UE no pugui vigilar o supervisar efectivament el que passa a Turquia. El Tribunal de Justícia de la UE hauria de condemnar aquesta distorsió insolidària de la nostra legalitat. Perquè Tusk i els seus còmplices fan servir Turquia només com el nostre pati del darrere, un espai extern d’alegalitat. Per 6.000 milions d’euros han comprat una cosa semblant a un Guantánamo de la Unió Europea.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.