El món és pla

Amb aquest títol (en anglès, The world is flat), un conegut periodista del The New York Times, Thomas Friedman, va publicar el 2005 un llibre de molta repercussió sobre les perspectives de la globalització. Ho he recordat recentment després de veure que l'últim número de la revista Foreing Affairs retrata a la portada un globus terrestre de plàstic, sense aire i molt arrugat, que anuncia un monogràfic d'articles sota el mateix títol que el llibre de Friedman. He comprovat al diccionari que l'adjectiu flat, si s'aplica a un paisatge es tradueix per pla, i si s'aplica a un pneumàtic significa desinflat, o més familiarment rebentat. Curiositat a part, el contrast aparent entre les dues accepcions m'ha suggerit algunes reflexions d'actualitat.

El llibre de Friedman era previngut però optimista. Dir que el món s'ha tornat pla és una manera d'explicar que en les últimes dècades del segle XX han anat desapareixent moltes de les barreres que dificultaven el moviment de persones, de productes, de treballadors, de capitals, d'informacions o d'idees, entre les diferents parts del planeta. Aquestes barreres que, per continuar amb l'analogia podríem considerar cadenes muntanyoses, s'han anat aplanant com a conseqüència dels progressos tecnològics, tant en el camp del transport com, sobretot, en el de la comunicació digital. També a causa de decisions de tipus polític que han eliminat traves a aquests moviments i han anat obrint espais més amplis a la lliure circulació de tots aquests elements.

Però l'adjectiu pla té una segona dimensió. Ha anat desapareixent un món en el qual uns quants territoris o països vivien en la cimera, mentre la gran majoria romania en una situació d'inferioritat, si no de dependència. La globalització implica un procés d'aplanament en el qual les diferències entre uns i altres van disminuint, i les relacions entre ells són, i seran, més horitzontals. Friedman va analitzar fa 10 anys aquesta evolució i va concloure que era una bona notícia per a tothom, incloent-hi els que fins aleshores dominaven, sempre que aquests sabessin adaptar-se intel·ligentment a la nova situació.

La frase situada a la portada de Foreing Affairs té, per a molts dels autors, un significat diferent. La foto ho deixa molt clar: el globus mundial té una fuita d'aire i s'està desinflant; ha deixat de créixer i es va apropant a una forma més plana. En aquest cas el globus representa l'economia mundial, que està perdent força i es troba amb dificultats de recuperació.

Larry Summers, segurament el més conegut dels autors, ja que va ser economista cap del Banc Mundial i secretari del Tresor dels Estats Units, prediu una etapa que descriu d'“estancament secular”. Parla del desequilibri entre la propensió creixent a l'estalvi, i la propensió decreixent a la inversió, el resultat de la qual és una reducció de la demanda, del creixement i de la inflació. També Krugman ha parlat en termes semblants referint-se a la “trampa de liquiditat”, i a les bombolles. D'altres s'estenen en la influència de la demografia i en la disminució del paper de les classes mitjanes, com a conseqüència del gran augment de les desigualtats a tots els països.

Em quedo amb cinc conclusions personals: 1) Hi ha una desorientació important entre els dirigents mundials sobre les millors mesures per abordar, amb garanties, la sortida de la crisi. 2) Ni els Estats Units, ni molt menys els països europeus, han adaptat les seves economies a les exigències de la globalització, i per això en pateixen algunes de les repercussions negatives. 3) Durant el segle XX s'havia aconseguit marcar límits i civilitzar parcialment el capitalisme industrial occidental, però ara som davant del capitalisme financer global que provoca nous problemes i no disposem d'eines adequades per fer-hi front. 4) La regressió dels sistemes fiscals, i la tolerància amb tota mena de “paradisos”, té molt a veure amb aquesta debilitat. 5) És imprescindible que als països desenvolupats continuem tenint per objectiu el creixement constant del PIB, o podem pensar polítiques que permetin augmentar el benestar amb un “estancament acceptat”?

El subtítol de la revista és: Sobrevivir al crecimiento lento. Interessant, no per nou, sinó pel fet de venir d'on ve...

Joan Majó és enginyer i exministre.