Margarita Puig: “Com més s’obre Barcelona, més es tanca la seva classe alta”

Margarita Puig m'assenyala un parell d'edificis mentre passegem per la plaça de Gal·la Placídia: “Aquí i allà, això és ple de clubs liberals, d'intercanvi de parelles”. Puig (Barcelona, 1967) ho sap, no perquè hagi participat en aquestes bacanals sexuals sinó perquè l'hi conten. Sí que va ser recentment en un baby shower en què algunes de les participants van acabar ben torrades d'alcohol i cocaïna. La baby shower, una festa importada dels Estats Units per celebrar el futur naixement d'un nadó, és una moda entre gent benestant de la ciutat. Puig, periodista de modes i vida social, relacions públiques i autora d'una desena de guies sobre Barcelona, destaca que la popularització de l'oferta d'oci ha forçat els més privilegiats a recloure's: “Com més s'obre Barcelona, més es tanca la seva classe alta”.

La família de Margarita Puig és coneguda a Gràcia per ser la propietària d'un taller de motors elèctrics. Fins al 1986 tenien una fàbrica amb 40 empleats; ara continuen el seu pare i el seu oncle assumint encàrrecs particulars. La infància de Puig va transcórrer a Gràcia, el barri de Barcelona que ella considera que ha evolucionat amb més personalitat pròpia. Ens cita al carrer Sèneca, el reducte de gamma alta del districte. Comerços d'alt valor afegit, diferent de la uniformització que envaeix el centre de la ciutat: “Barcelona funciona a partir de modes; recentment s'obrien arreu botigues de cigarretes electròniques, forns de pa, enoteques o xocolateries. Ara toquen els centres d'electroestimulació. S'obren cafeteries on no s'hi menja bé però que són iguals a tot arreu. Tothom acaba fent el mateix, ens manca personalitat. Les botigues de Gràcia només les trobaràs a Gràcia. Al passeig de Gràcia tens Dior o Celine, i això ja hi és a tot el món”.

Espais oblidats

Puig defensa els restaurants de tota la vida, ella parla del Rías de Galicia, Can Pineda. També el Poble Espanyol: “Està oblidadíssim pels barcelonins; i hi ha artesans de molta qualitat. Sabies que hi ha una fàbrica de vidre? Hi ha espais de la ciutat que s'han perdut per als ciutadans. Els barcelonins no haurien de pagar per visitar el Poble Espanyol o el Park Güell”.

Puig evoca el passat sense pena. Les seves festes boges als 90 ballant amb amics gais al Satanassa o al Martins; els anys previs als Jocs Olímpics, quan feia natació a la platja “i et deien que allò era molt guarro, però és que ho era, perquè a l'aigua trobaves compreses o un be mort”. La Barceloneta és l'altra meitat de la seva vida. De petita recorda anar a casa d'una amiga d'aquest barri que li regalava roba de marca que havien pispat els estibadors del port. Puig va ser a la dècada dels 80 una de les millors esportistes espanyoles de natació sincronitzada —fins i tot té una entrada a l'Enciclopèdia Catalana. Carles Flavià la va casar el 2003 a la Torre D'Altamar. Flavià i ella eren amics del Club Natació Barcelona. Puig té un breu memorial de greuges: la bocana nord del port va fer desaparèixer l'escullera on els membres del club passejaven i socialitzaven. La construcció de l'hotel Vela va ser un desastre per als surfistes com ella perquè va bloquejar el vent de sud.

Els de sempre

Margarita Puig per mi és sobretot una cronista de les elits. La seva secció telegràfica El Village de La Vanguardia és una guia de les vanitats locals i l'ocasió per a molts lectors de descobrir l'existència de personatges com Calamandra Grifoll o Cuca Bonet. El Village és la prova del que confirma Puig: “Les famílies de l'elit de Barcelona continuen sent les mateixes”. El món de color de rosa barceloní també està tancat als famosos internacionals. L'Open Godó és discret pel que fa a l'atracció de celebritats mediàtiques perquè, segons Puig, “no es busca que vinguin, per la manera de ser d'aquí. Hi ha molts famosos internacionals que tenen casa a Barcelona, però no només no se'ls emprenya sinó que no se sap que hi són”.

A diferència del que pot passar en altres grans metròpolis del món, l'alta burgesia barcelonina no s'ajunta amb els nous rics que ens visiten, siguin russos, àrabs o xinesos, diu Puig: “Per moltes opcions de negoci que poguessin fer, difícilment compartirien el seu espai privat. La classe alta de Barcelona continua sent molt tancada”. Les relacions ara es fan en gimnasos com l'Arsenal o a les perruqueries de luxe Salón Toro, segons Puig, però sobretot de portes endins a mesura que es democratitza l'espai públic. Li explico que un establiment com el Via Veneto s'anuncia a Atrapalo.com i Puig afegeix que hi ha persones que prefereixen demanar-los el menjar i fer-se'l portar a casa: “En comptes d'anar a la botiga hi ha senyores que s'organitzen desfilades privades, o contracten un mestre de ioga com Andrei Ram per fer una classe privada a casa; també es contracten cuiners de prestigi per preparar un sopar a casa”.

Puig treu ferro a la seva condició d'apuntadora de la beautiful people barcelonina; li engresca més parlar de comerços, dels mobles que ha recuperat de contenidors –“quan era legal”, indica–, criticar la deixadesa del carrer Tuset, del mal estat de les bicicletes del Bicing o dels seus anys com a jugadora de waterpolo. Però els antropòlegs segurament es fixaran ens els seus villages dels festivals a Pedralbes o de l'Open Godó, radiografies sociològiques que expliquen un món que existeix però que és desconegut. L'exdiputat de la CUP David Fernàndez no l'ha viscut, però va dir encertadament que era el veritable gueto de Barcelona. Com aquestes línies escrites per Puig des del Tennis Barcelona, les primeres que trobo a l'atzar de l'hemeroteca de La Vanguardia: “Hi ha especialistes en estils més casuals com Ignacio Malet (Happy Socks), José Turull (Scholl, les sabates que han passat de la farmàcia als armaris de les més trendies, inclosa Bimba Bosé) i Joan Casamitjana (encara que ahir anunciava que ara està més pel ioga i el retir de Cal Puig a Olot que pels estilismes propis o aliens)”.