Acusació popular i xantatge

L’autoanomenat sindicat de funcionaris Manos Limpias no té presència sindical a les oficines públiques. Fa més de vint anys que exerceix de justicier ultradretà, interposant plets contra la corrupció, però també contra qualsevol persona o iniciativa progressista. L’única activitat que se li coneix és interposar querelles per tot Espanya contra uns pretesos enemics, amb excel·lents advocats que segueixen els assumptes amb una dedicació i una eficàcia que Déu n’hi do. Això val molt diners. Ningú no sabia com es finançava. Ara s’ha sabut, almenys una part.

Ausbanc aparentava ser una associació d’usuaris de bancs sense ànim de lucre. El president, Luis Pineda, presumia de tenir contactes a les altes esferes judicials i es dedicava a exigir importants sumes de diners a empreses i bancs, amenaçant de desprestigiar-los greument en les seves publicacions si no pagaven.

Pineda comparteix amb Bernad, secretari general de Manos Limpias, una ideologia ultradretana, una cobdícia voraç i una activitat “empresarial” similar. Per això es van associar. El 18 d’abril el Jutjat Central núm. 1 de l’Audiència Nacional els va enviar a la presó. Segons el jutge, Pineda “en certa manera, controla i manipula” Bernad. Tots dos van pactar que Manos Limpias exerciria l’acusació popular contra determinades persones, exigint-los elevades sumes de diners per desistir de l’acusació. Van constituir, indiciàriament, una organització criminal dedicada al negoci d’amenaçar i extorquir, una veritable màfia xantatgista, armada amb l’ús menyspreable de l’acusació popular.

Segons la Constitució, tots els ciutadans, encara que no estiguin perjudicats pel delicte, es poden querellar contra el qui creuen que ha delinquit, i acusar-lo impulsant el procés fins a la sentència final. Aquest dret és una manera de participació cívica en l’administració de justícia i és una peculiaritat espanyola que no existeix en altres països. En alguns només es permet que acusin les víctimes o els perjudicats. En uns altres només poden reclamar la indemnització. I en altres els ciutadans poden participar-hi amb l’acusació del fiscal, de manera adhesiva o subsidiària. Però en cap altre país, excepte a Espanya, es permet que algú acusi al marge del fiscal, o fins i tot contra el fiscal, com en el cas de la Infanta.

Des del segle XIX l’acusació popular estava prevista, principalment, per acusar els jutges per delictes de prevaricació, suborn i altres de similars. La raó de ser de l’acusació popular a Espanya sempre va ser la desconfiança, la sospita d’una possible impunitat a l’empara del corporativisme institucional. Al mateix temps, hi va haver sempre la sospita contrària. En textos jurídics del segle XIX es reflexionava sobre el risc que l’acusació popular actués per odi, cobdícia “o una altra passió vituperable”. Bernad i Pineda han fet renéixer en multitud de tertúlies i comentaris aquells vells debats.

Avui el dret a l’acusació popular no es preveu només contra els jutges. S’ha generalitzat a qualsevol classe de querellats i delictes. Potser perquè la raó de ser, ara, és una desconfiança generalitzada, o potser perquè ja no és aquesta desconfiança sinó la participació cívica altruista. Per això el Tribunal Constitucional diu que l’acusació popular “serveix per defensar l’interès comú”. El problema prové de com es demostra, això. Pensem que Bernad, segons les informacions, va dir al jutge que ho feia “per Espanya”. Per pur altruisme. Però l’abast del seu veritable altruisme patriòtic només es va poder demostrar quan Roca Junyent, advocat de la Infanta, el va denunciar davant l’autoritat pertinent, segons ell mateix informava subtilment, sense verbalitzar-ho, des de la porta del seu despatx del carrer d’Aribau, amb el seu personalíssim aire entre gentlemen i cardenalici.

Abans que Roca, algunes honroses víctimes, freturoses de notorietat, també van denunciar o van intentar resistir al xantatge, però van ser ignorades pels jutges o aixafades per la piconadora processal dels xantatgistes. La immensa majoria, no obstant això, no va denunciar. Els feia por la previsible publicitat. En uns casos, perquè tenen draps bruts per amagar i saben que l’arma més mortífera del xantatgista és la veracitat de la denúncia. En uns altres, pel temor a l’expansió irreversible de la falsedat. Ara, un cop presos els xantatgistes, sembla que tothom ho sabia. Fins Elvira Rodríguez, presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, s’atreveix a afirmar que ho va sospitar sempre. O sigui, quan va exercir els càrrecs més alts en els ministeris econòmics d’Aznar i Rajoy. És a dir, que sospitaven o sabien, però tampoc no van denunciar. Excepte els honrosos denunciants excepcionals, es pot dir que no hi ha xantatgistes sense draps bruts, sense víctimes còmplices, sense covardies interessades o sense toleràncies hipòcrites.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.