De genolls

Sempre que el FC Barcelona apareix a les portades dels diaris nacionals, i no em refereixo ara als esportius, que, com tots sabem, no són diaris, sinó òrgans d'agitació “ideològica”, és després d'una derrota i amb un jugador culer de genolls, lamentant-se. És el que va passar aquest dilluns després de la tercera derrota consecutiva del fins fa només unes setmanes intractable líder de la Lliga, cosa que ha retornat l'emoció a aquesta competició. Excepte aquest diari, que va donar una imatge normal (tres futbolistes del Barça contrariats davant l'adversitat) i a les pàgines interiors, tots els altres van repetir la del jugador culer de genolls com a evidència de la seva derrota moral, més que futbolística, que encara no s'ha produït del tot. Encara falten cinc partits perquè s'arribi a consumar o no.

En la meva darrera columna em referia al simbolisme —aquest sí, polític clarament— que la presència del rei Joan Carles a la llotja de l'estadi Bernabéu, a més de la seva absència l'endemà al del Calderón en els partits de l'eliminatòria de Champions en què competien equips espanyols, va tenir per a moltes persones independentment dels seus colors polítics i futbolístics. I deia que el Rei hauria de cuidar aquestes coses, ja que no és un aficionat qualsevol, com tampoc ho són el president i els ministres del Govern, que representen, o haurien de representar, tots els espanyols. La imatge del FC Barcelona humiliat i de genolls a la gespa reproduïda unànimement en portada cada vegada que es presenta l'ocasió per tota la premsa de la dreta és encara més greu en aquest sentit si tenim en compte les circumstàncies que Espanya està vivint des de fa temps, amb una Catalunya que vol marxar. A ningú se li escapa la intenció d'aquestes portades, que té a veure no tant amb l'alegria per la derrota del Barça al terreny de joc per part d'uns periodistes i uns lectors que simpatitzen més amb altres equips com amb la que els produeix veure humiliat un símbol d'aquesta Catalunya que renega de l'Espanya en què ells creuen i que veuen representada per un altre equip que, com el Barça, és més que un club esportiu. Quan es parla que el problema de Catalunya no es resol només aplicant la llei, sinó que la política ha de ser l'arma de persuasió principal per aconseguir-ho, missatges “subliminals” com el de l'alegria dels diaris espanyols per la derrota del club dels catalans per excel·lència, fins i tot quan juga contra equips estrangers, no ajuden molt en aquest propòsit. Si tu vols que algú t'estimi, l'últim que has de fer és posar-lo de genolls.