Josep Clarà torna a Barcelona

L'escultor olotí Josep Clarà (1878-1958), un dels artistes catalans més destacats de la primera meitat del segle XX i el de més projecció internacional de la seva generació, no ha tingut sort amb Barcelona. La casa i el taller que va llegar —a més de prop de 800 escultures i 8.000 dibuixos propis, la seva biblioteca personal i una col·lecció de pintures d'artistes contemporanis— a l'Ajuntament després de morir, amb la intenció que es convertís en un museu obert als barcelonins, es van tancar definitivament el 1995 per falta de públic. Per acabar-ho d'adobar, el 1999 l'Ajuntament va derrocar la casa i va desmantellar el jardí noucentista i la seva obra es va dividir en dos fons: una part va ingressar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i una altra, al Museu de la Garrotxa d'Olot. D'aquest segon centre provenen la majoria de les 80 peces —algunes de més de tres metres d'altura— que es poden veure fins a finals de juny al Museu Europeu d'Art Modern (MEAM) de Barcelona (Barra de Ferro, 5). L'exposició Al taller de Josep Clarà. Guixos d'un escultor irrepetible ha portat de tornada a Barcelona el Clarà més autèntic i més desconegut: el dels guixos més rellevants de cadascuna de les èpoques de la seva prolífica vida, entre els quals hi ha algunes de les seves obres més emblemàtiques, com la seva famosa Deessa, del 1928, instal·lada fins al 1981 a la plaça de Catalunya de Barcelona (moment en què es va traslladar al MNAC i es va substituir per una rèplica). “Es tracta de les obres més autèntiques i primigènies de l'artista, a partir de les quals es creen les seves escultures amb materials definitius, com el marbre i el bronze", explica Cristina Rodríguez, comissària de l'exposició en col·laboració amb Irene Gras. La gran majoria d'aquests guixos es mostren per primera vegada, per la qual cosa gairebé 70 peces han estat sotmeses a un laboriós procés de restauració.

Règies i harmonioses, terrenals i mediterrànies, clàssiques i equilibrades, depurades, austeres, de línies definides i volums concisos. Són alguns dels adjectius que sempre han acompanyat les escultures de Clarà, un diàleg íntim entre la natura i el seu ideal, materialitzada, sobretot, en figures de dones que mostren una nuesa casta. Són peces que evolucionen des del naturalisme marcat pel simbolisme d'Auguste Rodin del 1900, després del seu salt a París –amb obres com Jove florentí (1902), Èxtasi (1903) o Jesús (1904), treballs acadèmics de grans dimensions i d'una qualitat excepcional, tenint en compte la seva joventut– fins a les formes ideals de la postguerra, passant pel noucentisme de finals dels anys 1910 i 1920, plasmat en obres com Repòs (1909) i Crepuscle (1910), en què la influència de l'obra d'Arístides Maillol és evident.

L'exposició presenta dos vessants "que construeixen una mirada diferent i renovada sobre aquest artista", explica Rodríguez. D'una banda, s'explica la trajectòria de l'escultor i la seva evolució. De l'altra, s'explora el concepte del taller de l'artista i es mostra el seu treball a partir dels motlles i les eines que emprava. A més dels grans guixos, el que més impacta són les enormes fotografies que acompanyen el recorregut de la mostra, que mostren l'escultor al seu taller amb algunes de les seves obres, la majoria també inèdites.

L'exposició repassa una de les activitats professionals per les quals Clarà va mostrar més dediació, i que més renom li va proporcionar, com va ser l'estatuària pública, amb obres, sobretot a Barcelona, però també a Manresa, Sabadell, Olot i Madrid. Alguns exemples són El monument del Treball (1914); Els voluntaris catalans (1925), que es pot veure al Parc de la Ciutadella des del 1936, o Joventut (1928) a la plaça de Catalunya, a més d'altres de desaparegudes, com el Monument als caiguts de Barcelona, després que fos derrocat el 2003.

A més d'aquestes enormes peces, Clarà també va crear obres més reduïdes que van tenir una gran acceptació comercial, sobretot retrats, com els de la Senyora Vinardell (1905), Enric Granados (1916), El violinista Costa (1955) que apareix en una fotografia de l'exposició observant l'escultor mentre treballa, a més de diversos autoretrats. “Se'n conserven molt pocs, però són molt interessants perquè mostren la imatge que l'artista tenia de si mateix”, explica la comissària, que reivindica, juntament amb Montserrat Mallol, directora del Museu d'Olot, la recuperació de Clarà, gairebé oblidat en els últims anys. “Barcelona va perdre amb el Museu Clarà l'oportunitat de tenir un museu com París té el de Rodin”, es lamenta Mallol.