_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Una caseta al Canadà

L'intent d'Iceta d'allunyar la pilota sobiranista de la pròpia porteria ha provocat reaccions d'alarma desmesurades, cosa que les converteix en molt significatives

Segons ja he comentat alguna altra vegada, últimament la recerca de models forans per resoldre la qüestió catalana ha canviat de camp. Era tradició inveterada que fossin els nacionalistes els qui tractessin de trobar inspiració a Irlanda, el Quebec, Lituània o Montenegro. En canvi ara són els unionistes més il·lustrats (el marc referencial del PP i de Ciutadans se circumscriu al Butlletí Oficial de l’Estat), és a dir, els socialistes catalans, els qui practiquen aquest exercici. El 2012 el seu aleshores portaveu a la Ciutadella, Xavier Sabaté, va suggerir fixar-se en l’Estat Lliure de Baviera. En dates recents, Miquel Iceta ha parlat del “model” o la “solució canadenca”.

Precisem a què es refereix el primer secretari del PSC, perquè no crec que els canadencs es reconeguessin en les seves paraules. Segons Iceta, una vegada tramitada a les Corts la reforma constitucional que el PSOE propugna (amb quin abast i amb quins aliats, això s'ignora) i celebrat l'imperatiu referèndum a tot Espanya, si a Catalunya guanyés el no, llavors hi hauria la possibilitat d'organitzar un altre plebiscit només per als catalans, amb normes inspirades en la llei canadenca sobre la claredat referendària. Una llei, per cert, l'abast i la interpretació de la qual són objecte d'una aspra controvèrsia jurídica i política al Canadà des que es va promulgar, el 2000.

O sigui, que el suggeriment de Miquel Iceta no només és d'una vaguetat conceptual extrema, sinó que, a més, remet la hipotètica consulta a Catalunya gairebé ad calendas graecas: almenys d’aquí a quatre o cinc anys, segons els seus propis càlculs. I, no obstant això, l'intent del líder del PSC d'allunyar la pilota sobiranista de la pròpia porteria (que ha encaixat ja massa gols al llarg d'aquest match) ha provocat reaccions d'alarma desmesurades, cosa que les converteix en molt significatives. Amb l'hàbil regateig de Pablo Iglesias encarregant a Iceta i Xavier Domènech que negociïn sobre el referèndum català que exigeix Podem, l'alarma ha esdevingut pànic.

Sí, admetem que un pànic impostat en el cas del PP, que va córrer a pintar un Pedro Sánchez captiu dels radicals d'esquerra i els separatistes, disposat a pignorar la unitat de la pàtria per poder aconseguir La Moncloa. Temor una mica més genuí pel que fa a Ciutadans, que va advertir ràpidament el PSC i després el PSOE —no sigui que se li escapessin els ostatges— contra qualsevol vel·leïtat, gir, matís o rectificació en el rebuig que els catalans puguin decidir, ni ara ni mai, sobre el seu futur estatus territorial.

El més cridaner, amb tot, ha estat la reacció entre els líders territorials del socialisme espanyol, aquesta levée de boucliers —per dir-ho en francès— que, més enllà de filtracions i rumors, va surar en l'ambient del Comitè Federal que es va celebrar dissabte passat. Contemplat des de l'observació externa, resulta en veritat impressionant que ni tan sols el nou PSC, depurat ja de gairebé tota la ganga catalanista, mereixi la plena confiança dels boiars del PSOE. Passi que no es fiessin de Raimon Obiols, de Joaquim Nadal, de Pasqual Maragall, fins i tot de Pere Navarro... Però, de Miquel Iceta? De l’aparell químicament pur? Del millor aliat de Pedro Sánchez? És clar que tal vegada deu ser això últim, precisament, la qual cosa alimenta el recel dels barons...

Iceta, esmunyedís com una anguila, ja s'ha posat fora de perill: la seva entrevista amb Xavier Domènech —cap visible, per a Ferraz, de les “posicionis independentistes de En Comú Podem”— no ha de suscitar expectatives, perquè no desembocarà en cap acord; i la investidura de Pedro Sánchez hauria d'obviar el problema català.

Obviar-lo? S'entén que, mestre del tacticisme, el líder del PSC intenti apartar aquest obstacle del camí del PSOE cap al govern. Però, més enllà de les persones i les seves destreses, no és trist que la política espanyola —la vella i gran part de la nova, confoses— sigui incapaç de donar una resposta constructiva, propositiva a la demanda democràtica del 48% dels catalans? No és greu que, amb prou feines sentit el gentilici canadenc, a la cúpula del PSOE se li aparegui el fantasma d'un referèndum a la quebequesa i, en conseqüència, carregui l'artilleria?

Si a partir només d'unes cautes paraules de Miquel Iceta, els dirigents del PSOE ja “recelen de possibles cessions a Catalunya”, com pot aquest sistema polític seduir un 60% dels catalans i desactivar així l'independentisme?

Joan B. Culla és historiador.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_