El català, una altra batussa
La defensa d’una política monolingüista revifa un debat que ja s’ha fet més d’una vegada
El manifest presentat aquesta setmana per més de dos-cents acadèmics defensant una futura república catalana on solament el català tingui consideració de llengua oficial ha revifat el clàssic debat sobre els efectes de les polítiques monolingües i ha tingut una especial incidència en el món independentista en la mesura que tant ERC com Junts pel Sí han dibuixat una Catalunya independent bilingüe. De fet, tant CDC com ERC han rebut amb incomoditat i sorpresa el document que firmen, entre d’altres, Irene Rigau i Carod-Rovira. Ciutadans l’ha considerat xenòfob, el PP l’ha titllat de totalitari i Catalunya Sí que es Pot l’ha considerat un disbarat.
Albert Branchadell (Ara, 30 març), que titlla el manifest de "rebequeria", recorda que de manifestos semblants n’hi va haver l'any 2003 i l'any 2012 i que tots beuen “d’alguna manera del manifest anterior de l’Associació per a les Noves Bases de Manresa Per a un nou estatut social de la llengua catalana”, de l’any 1997. El manifest del Grup Koiné és “una mostra de la resistència d’un sector del sobiranisme català a acceptar el que els principals líders sobiranistes ja han acordat i la majoria de l’electorat sobiranista ja ha avalat amb el seu vot”. “Entre el monolingüisme -romàntic o jacobí- i la “ideologia bilingüista” que el Grup Koiné utilitza d’espàrring hi ha una àmplia gamma de propostes que es podrien aixoplugar sota l’epígraf de l’oficialitat asimètrica -un terme que per cert no ha encunyat cap “colon” lingüístic ni cap “encobridor” de la subordinació del català sinó una de les persones que l’ha denunciat amb més tenacitat: l’exeurodiputat per ERC, exsecretari de Política Lingüística i monolingüista convençut (fins que va caure del cavall) Bernat Joan i Marí”
El bilingüisme és una ideologia centralista, colonial, emanada del poder de l’Estat espanyol (Carme Laura-Gil)
Carme Laura-Gil, consellera d’Educació entre 1999 i 2003 i una de les signants del manifest, ha replicat a les crítiques. “El bilingüisme és una ideologia centralista, colonial, emanada del poder de l’Estat espanyol i malauradament, i amb una ingenuïtat política alarmant, hi ha partits independentistes que adopten el bilingüisme com una estratègia de captació de vots, una manera populista i paternalista de segregació social que impossibilita el sentiment col·lectiu de pertinença a un mateix poble. Xenofòbia?, com us hi atreviu?. Mai no us obligaria a estimar la llengua catalana, però sí a respectar-la; mai no us obligaria a abandonar la vostra però sí a conèixer la de tots que no pot ésser altra que la territorial, la pròpia de Catalunya”.
El Filòleg F. Xavier Vila afirma, en canvi, que “els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de Bèlgica (...)Per sort, es pot avançar cap a la normalització des del plurilingüisme (...)En societats democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens social, no pas el mètode per arribar-hi” I, acaba, recordant que el monolingüisme oficial no és “l’única via per arribar a la normalitat lingüística”.
En societats democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens social, no pas el mètode per arribar-hi (F. Xavier Vila)
Per a Tayssir Azouz, traductor, “hi ha gent que, enlloc de debatre i argumentar, prefereix prostituir la llengua fent creure que una hipotètica oficialitat única del català és un atac a la llengua castellana. A banda de deshonesta, és una actitud molt miserable sabent perfectament que la llengua castellana no és una llengua amenaçada a Catalunya”. Tot i que admet que l’oficialitat d’una llengua no garanteix la seva supervivència, “l'oficialitat d'una llengua és un gest més simbòlic que no pas pràctic. Però resulta que el català necessita, a banda dels gestos pràctics, accedir a més espais simbòlics per seguir la seva normalització. L'oficialitat única n'és un”.
Ben diferent és el criteri de Xavier Martínez Celorrio i Lluís Cabrera. Consideren que els qualificatius que es mereixen els conciutadans “aprensius i sensibles” del grup Koiné que ha impulsat el manifest són: Paternalisme, elitisme indignat i assimilacionisme. “Després de dècades i segles de patir un dur assimilacionisme hispà, res com repetir la fórmula amb els colons impurs de la nova República que es resisteixen o parlen malament el català. Tot sigui per posar la llengua catalana en l’altar sagrat preeminent, a força de llei i amb proves que serien semblants a les de neteja de sang, com es feia a l’Espanya decimonònica (...) Si això han après dels seus colonitzadors, més els val que llegeixin alguna cosa del pensament postcolonial i moderin les seves angoixes i presses identitàries”. José García Domínguez (Abc, 3 abil) escriu que la República catalana hauria de declarar il·legal la laringe de Gabriel Rufián. "Per què permetre que els xarnegos puguin votar si ells, com el seu maleït idioma, tampoc poden acreditar tres segles de residència?"
Ja ho veieu, Junqueras, Tardà, Rufián, Baños… Sou en realitat els neobotiflers (Joan Ollé)
Salvador Cot teoritza que la militància lingüística només identifica una franja –majoritària, potser, però parcial– de la societat catalana. La resta dels ciutadans poden sentir més o menys afecte per la llengua catalana, però no hi militen. És més, molts ni tan sols l'utilitzen mai. “I aquest gruix de ciutadans són decisius per aconseguir traspassar la barrera del cinquanta per cent que donaria legitimitat a la reivindicació a tots els nivells, inclòs l'internacional. La tàctica política, per tant, recomana relaxar el projecte sociolingüístic de la futura República. D'alguna manera, la paradoxa és que per guanyar caldrà relaxar els principis. Fins i tot els fundacionals”.
Vicens Villatoro, un dels signants del manifest, defensa que el procés també va de llengua. “Dir que això va, també, de llengua és dibuixar un terreny per a la discrepància amb l’espanyolisme polític a Catalunya, que és la base de l’unionisme, i que ha fet de la llengua -en direcció contrària, però no simètrica- la seva bandera principal. Però és també manifestar la discrepància respecte a un discurs en què això de la independència i això del catalanisme va només d’impostos, d’infraestructures, de trens, d’aeroports i de serveis públics. De diners. I és cert, al meu parer, que va d’això, però no només d’això”.
Joan Ollé, després de criticar diverses frases del manifest, creu que “el premi de la crítica” se l'emporta, “per analfabèstia, aquella làpida que sentencia que “el procés constituent ha d'evitar que la nova constitució catalana tanqui en fals el problema lingüístic, ja que potser serà el més important de la nova república, perquè afecta la base de la cohesió social”.”Ja ho veieu, Junqueras, Tardà, Rufián, Baños… Sou en realitat els neobotiflers". Una idea que també es troba a l'article de Xavier Sardà (El Periódico, 3 abril): "Vaja, que per als lingüistes radicals, els d'Esquerra, els de Convergència i els de Súmate són uns botiflers idiomàtics".
Albert Sáez, al mateix diari (El Periódico, 2 abril), escriu que “els autors d'aquest manifest tornen al paradigma etnicista i colonial: Catalunya no existiria si no tingués una llengua pròpia i ha sigut “dominada” no només per l'Estat sinó també per la meitat dels seus habitants. Van ser aquesta mena de plantejaments els que van fer durant segles de l'independentisme un moviment residual, no només al país sinó principalment dins del catalanisme (...)La desvinculació entre llengua i ciutadania no és doncs una mera tàctica de l'independentisme per créixer, sinó que forma part del nucli dur del catalanisme. Els nervis gremials han traït tot un moviment cívic. Els seus líders, si encara existeixen, se la juguen en aquest envit: o l'aturen o l'independentisme tornarà a ser residual com quan el dirigien alguns dels signants”.
Des de les peces editorials, El Periódico (2 abril) titlla d’alarmista el manifest i defensa que aquesta crida no enfortirà el català “i amb tota seguretat no eixamplarà la base social del sobiranisme”. El Mundo titula “Creuada sectària del nacionalisme contra l’espanyol” i qualifica el manifest d’un mal acudit, tot i que podria ser una cosa molt seriosa si alguna vegada Catalunya es desconnectés.
Qui és responsable del dèficit. Aquesta setmana, el Govern espanyol ha reconegut que no complirà amb el nivell de dèficit compromès per a l’any 2015. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan va fer públiques les xifres, de seguida va assenyalar el principal culpable: les administracions autonòmiques amb Catalunya al capdavant. També va admetre un problema en els comptes de la Seguretat Social.
El divendres, aquest va ser un tema editorial unànime, encara que hi ha notables discrepàncies a l’hora d’assenyalar els principals responsables.
Abc ho té clar “l’origen d’aquest desequilibri deriva dels excessos comesos per la majoria de les comunitats autònomes (...) Els canvis de govern que han protagonitzat nombroses regions, amb l’arribada al poder de coalicions d’esquerra disposades a disparar la despesa i dificultar la creació de riquesa, ha perjudicat el sanejament dels pressupostos autonòmics”. La Razón és del mateix parer: “El malbaratament autonòmic posa en risc el creixement”. Per a El Mundo l’explicació també és en el descontrol autonòmic (encara que el cost de celebrar eleccions l’any 2015 podria ser una raó conjuntural) i en el preocupant problema estructural de la Seguretat Social. La principal conseqüència de tot això, destaca, és que l’any 2016 qui governi haurà de fer un ajust de 24.000 milions d’euros si vol aconseguir l’objectiu fixat de dèficit (un 2,8% del PIB).
PuntAvui, en canvi, es pregunta com és possible que dos dels territoris amb les economies més dinàmiques de l’Estat, (Catalunya i València) tinguin els dèficits públics més elevats. “Si Catalunya pogués reduir a la meitat el drenatge fiscal a què està sotmesa des de fa dècades no només compliria el límit del dèficit, sinó que fins i tot tindria superàvit”. L’Ara recorda que Montoro va fer una rebaixa fiscal abans de les eleccions “en un intent desesperat de retenir vots” que ha costat més de 7.000 milions. Per altra banda, els ajustos imposats a les autonomies a més d’injustos i poc equitatius comparats amb els de l’Estat “són senzillament irrealitzables perquè no només posarien en perill l’estat del benestar sinó que podrien dur al col·lapse el sistema autonòmic”. El Periódico titula “L’engany del dèficit” i recorda que el Govern s’havia reservat la part del lleó del marge de dèficit, obligant les autonomies a ajustar-se a un raquític 0,7% quan són precisament les comunitats les que suporten la despesa social. El diari acusa el govern de Rajoy d’amagar la realitat als seus ciutadans i a Europa.
La Vanguardia subratlla que aquest descontrol tindrà serioses conseqüències sobre la credibilitat d’Espanya davant la UE i els mercats internacionals. El principal responsable, escriu, és el Govern espanyol que, en un any electoral, va relaxar el control de la despesa i va fer una rebaixa d’impostos malgrat les advertències de la UE. El diari fa extensiva la responsabilitat política a Catalunya i a la Comunitat Valenciana, que han superat amb escreix els objectius de dèficit i això augmenta la seva fragilitat financera davant de l’Estat i dels mercats. L’editorial conclou que la situació és preocupant. “No quadren els números en els comptes públics ni tampoc al Parlament per formar govern”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.