L’entrevista que va canviar la història del cinema

A principis dels seixanta, quan ja era un gran cineasta malgrat que només tenia 30 anys i tot just havia rodat tres pel·lícules, François Truffaut va tornar amb un mal regust de boca d'un viatge a Nova York, on acabava de presentar Jules y Jim. “Cada periodista em feia la mateixa pregunta: ‘Per què els crítics de Cahiers du Cinéma es prenen Hitchcock tan seriosament? És ric i il·lustre, però les seves pel·lícules no tenen substància’”, va deixar escrit el director francès. Truffaut idolatrava el mestre del suspens des que el va entrevistar juntament amb Claude Chabrol durant el rodatge d'Atrapa a un ladrón a la Costa Blava. Segons la seva pròpia confessió, van sortir extasiats per la seva intel·ligència.

Des del 1955, Truffaut s'havia esforçat a revaluar el nom de Hitchcock, enfrontant-se fins i tot a la vella guàrdia d'aquella publicació, encarnada pel seu pare putatiu, el crític André Bazin, per aconseguir “situar-lo entre els grans noms del cinema, al mateix nivell que Bergman o Fellini”, segons sosté el crític i programador Kent Jones, responsable del documental Hitchcock / Truffaut, que arriba divendres a la cartellera espanyola. La pel·lícula ha comptat amb la participació de directors com Martin Scorsese, David Fincher, Wes Anderson, James Gray, Richard Linklater, Peter Bogdanovich, Olivier Assayas o Arnaud Desplechin, que donen el seu punt de vista sobre com la trobada entre dos homes de generacions i nacionalitats diferents va acabar alterant el rumb de la història del cinema.

Truffaut va ser qui va tenir la idea d'escriure una llarga carta a Hitchcock perquè accedís a concedir-li una extensa entrevista que acabaria convertida en llibre –El cine según Alfred Hitchcock, reeditat recentment per Alianza–, amb la missió de deixar clar a aquests desorientats nord-americans que el cineasta britànic era “el millor director del món”. “Des que em vaig convertir en cineasta, l'admiració que sento per vostè no ha disminuït; a l'inrevés, s'ha fet més forta i ha canviat de naturalesa. Hi ha molts directors que estimen el cinema, però vostè estima el cel·luloide i tot”, li va escriure. Malgrat la seva fama de hieràtic, Hitchcock es va commoure i va acceptar: “Estimat senyor Truffaut, la seva carta m'ha omplert els ulls de llàgrimes, i em sentiré honrat de rebre aquest homenatge de part seva”.

L'agost del 1962, van acordar citar-se durant vuit dies en una saleta dels estudis Universal a Los Angeles, amb dos micros de corbata, una intèrpret –Helen Scott, que treballava a l'oficina novaiorquesa de l'organisme per a la promoció del cinema francès– i un fotògraf, Philippe Halsman, que va documentar la trobada en una sèrie de famoses instantànies. Durant 27 hores i al llarg de 500 preguntes, Hitchcock va detallar com havia construït totes i cadascuna de les seves pel·lícules. L'entrevista no es va filmar, sinó que únicament es va enregistrar en àudio. Però aquesta gravació no es va descobrir fins al 1993, quan el crític i historiador del cinema Serge Toubiana, gran expert en Truffaut i exdirector de la Cinemateca Francesa, les va trobar en una caixa de cartró perduda en l'antiga productora del director francès. Toubiana va difondre l'entrevista en una sèrie radiofònica de 25 capítols el 1999.

L'entrevista que va canviar la història del cinema

“La seva conversa va determinar el que era una posada en escena, el control sobre una obra i la direcció d'actors. Va ser la primera vegada que Hitchcock es lliurava a aquest exercici”, afirma Toubiana, coguionista del documental, en el qual s'analitzen seqüències de Vertigen, Psicosi o L'home que sabia massa fotograma a fotograma, tal com feia el llibre que va recollir l'entrevista. En un moment en què els cineastes eren simples peons al servei dels estudis de Hollywood, Truffaut va donar a entendre que Hitchcock no només fabricava entretingudes pel·lícules de suspens, sinó grans obres travessades per preocupacions personals, que responien a la visió d'un autor, segons la teoria impulsada als Cahiers du Cinéma. “La trobada es va produir en un moment en què el cinema va prendre consciència de si mateix, quan Truffaut afirma: ‘El cinema és un art i nosaltres som artistes’”, afirma Assayas al documental.

Al jove cineasta li interessava entendre quin era el secret de l'inimitable estil hitchcockià. “Va acabar entenent que procedia de la seva experiència en el cinema mut en l'etapa anglesa, quan va practicar solucions de dramatúrgia que no sorgien del diàleg, sinó directament de la posada en escena. Truffaut va aconseguir que parlés dels aspectes formals, però també de qüestions més profundes”, apunta Toubiana. Per exemple, el pes del catolicisme en l'imaginari del cineasta, educat pels jesuïtes i en la filmografia del qual són habituals conceptes com la culpabilitat, l'omnisciència o el pecat original, com va apuntar Truffaut. Sense comptar amb els seus postulats sobre el treball amb els intèrprets: “Els actors són com bestiar”, va arribar a dir Hitchcock amb la seva coneguda flegma. Malgrat el seu caràcter tècnic, en els enregistraments recollits pel documental es descobreix també un to més lleuger i menys solemne que el que reflecteix la versió escrita de l'entrevista. “Moltes coses es van perdre en la traducció. El mateix Hitchcock en va quedar una mica descontent, perquè la seva espontaneïtat i sentit de l'humor havien desaparegut al llibre. Fins i tot vaig descobrir una carta que va escriure al seu editor francès per queixar-se, tot i que mai ho va dir a Truffaut, perquè no volia ferir els seus sentiments”, revela Jones.

El llibre de Truffaut va aconseguir alterar la percepció crítica que Hitchcock tenia als Estats Units i va legitimar les ínfules d'autor de les generacions posteriors al cinema nord-americà. En canvi, què va guanyar Truffaut en aquest intercanvi? “L'amistat de Hitchcock, que duraria fins a la seva mort. Es van enviar guions i pel·lícules durant la resta de les seves carreres. Cada vegada que Hitchcock anava a París, Truffaut li organitzava un sopar amb Jeanne Moreau, Claude Jade o Catherine Deneuve, amb qui va estar a punt de rodar un projecte”, respon Toubiana. En el fons, Truffaut va buscar una mena de progenitor al cinema, tal vegada per contrarestar a l'absència del seu pare biològic, que el va abandonar en un centre per a menors? “Sí, Truffaut sempre s'estava buscant un pare. El mateix va fer amb Renoir, Ophüls, Cocteau o Rossellini. Va perseguir constantment el reconeixement d'un mestre”, conclou el guionista.