Mor Johan Cruyff

Johan Cruyff ha mort aquest dijous a Barcelona als 68 anys després d’una dura lluita contra un càncer, segons ha anunciat la família en un comunicat difós a través de la pàgina web del futbolista. El 22 d’octubre del 2015 també era la família la qui confirmava que al mític jugador del Barcelona i de la selecció holandesa de futbol li havien diagnosticat un càncer de pulmó només dos dies abans.

Format a l’escola de l’Ajax —vivia a tocar del club—, Cruyff sempre va destacar amb la pilota entre els peus. Va cremar etapes a una velocitat de vertigen i es va assentar en un equip professional que aviat seria l’enveja d’Europa pel seu joc un pèl anàrquic però definitiu, perquè feia de tot. Així, sota les ordres de Rinus Michels, que és considerat el seu pare futbolístic [almenys quant a idea i desenvolupament del concepte del joc], va conquerir tres Copes d’Europa consecutives entre el 1971 i el 1973, a banda de múltiples títols nacionals, com a líder d’un equip que va passar a la història.

Ningú no dubta que Cruyff és un dels millors futbolistes de la història, guardó que comparteix amb figures com Pelé, Di Stefano, Maradona i Messi, entre d’altres. Part d’aquest reconeixement li va arribar amb la selecció holandesa. Va ser, sobretot, al Mundial del 1974, quan als oranje se’ls va batejar com La Naranja Mecánica per l’extensió del futbol que practicava l’Ajax, per un futbol rebel que fins i tot acompanyaven amb llargues cabelleres i cabells tallats a l’estil Beatle. Tot i que van perdre a la final davant l’Alemanya capitanejada per Beckenbauer, potser és la derrota més triomfadora que hi ha en el món del futbol.

Acabat el torneig d’Alemanya, Cruyff va firmar pel Barcelona, per la qual cosa es va convertir en el fitxatge més car de la història del club, que va pagar a l’Ajax 60 milions de pessetes. Com a jugador del Barcelona va eixamplar la llegenda i va conquerir un títol de lliga, el 1974, i una Copa del Rei quatre anys després. Va passar també per Los Angeles Aztecas i Washington Diplomats (EUA), va jugar diversos mesos al Llevant a segona divisió i va tornar a Holanda. I, en el que va ser un gest de despit perquè no el van voler a l’Ajax, va optar per firmar pel seu pitjor enemic, el Feyenoord [gest que, a Holanda, encara li recriminava fins avui una part de la cúpula directiva ajacied], on va penjar les botes però no la passió per la pilota.

Així, va tornar a l’Ajax com a tècnic entre el 1985 i el 1988 i després va firmar pel Barcelona, on va començar el veritable regnat blaugrana —per més que el president Josep Lluís Núñez l’hi discutís. Al costat de Charly Rexach, que li feia de segon, van començar a implantar la filosofia del rondo en el futbol espanyol. L’equip tocava sempre des del darrere, buscava tenir almenys tres possibilitats de passi a qualsevol parcel·la del camp i governava els partits. Va passar, tot i això, que els títols van trigar a arribar; durant els dos primers anys en va sortir airós, amb la Recopa primer i la Copa del 1990 després. Això li va servir per agafar embranzida, perquè després va guanyar quatre lligues seguides i va portar el Barça a guanyar la primera Copa d’Europa de la seva història, el 20 de maig del 1992, davant la Sampdoria de Lombardo. Va perdre, tot i això, el 1994, una altra final de l’Orejona en un duel terrible davant el Milan, que el va aixafar per 4-0.

Acabat el seu periple al Barcelona per decisió de Núñez, va decidir abandonar el futbol i ajudar tant l’Ajax com el Barcelona en diferents èpoques com a assessor a la direcció esportiva. I fins i tot va acceptar entrenar la selecció de Catalunya del 2009 al 2013. Però el temps el dedicava a la família, al golf i als negocis —una empresa de calçats, una universitat, una fundació...— fins que el càncer ha dit prou.