Xavier Albertí: “No som presoners d’una trampa arquitectònica”

Accedint per la porta dels artistes i el personal al recinte del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) em trobo als jardins amb una escena insòlita: una tórtora incapaç de volar s’arrossega per la gespa mentre una altra tracta de protegir-la. Em quedo una estona presenciant el drama i pensant de quina manera pot ser això una metàfora d’un teatre nacional, i gairebé se’m passa l’hora de l’entrevista amb Xavier Albertí, director del TNC. Albertí (Lloret de Mar, 1962) em rep al seu ampli despatx situat a la planta alta de l’edifici i dominat per un piano de cua. El toca sovint.

Pregunta. Per anar directes al gra, ¿el seu El professor Bernhardi, de Schnitzler, una obra seriosa com n’hi ha poques, amb debat social i polític, ha compensat la programació d’aquest festiu El somni d’una nit d’estiu que el va precedir? Hi ha hagut gent, entre ells el nou conseller de Cultura que trobaven impropi del Teatre Nacional produir i posar en escena un musical dirigit per Àngel Llàcer.

Resposta. He explicat els motius de la programació d’aquest espectacle amb tots els ets i uts. Crec que un dels objectius essencials del TNC és apostar per la creació de nous públics i baixar l’edat mitjana dels espectadors. A això servia molt bé aquest Shakespeare de Llàcer, que a més era d’una qualitat excel·lent. Un espectacle així el munta Chek by Jowl, per exemple, i ningú el discuteix. En canvi, a alguns els sembla que l’Àngel està contaminat per la televisió i el critiquen. És injust. Era un espectacle de molt talent. Al TNC caben perfectament el Shakespeare de Llàcer i El professor Bernhardi.

P. Com va la temporada?

R. Estem molt contents. Amb índexs globals d’ocupació del 92% o 93%. Un miracle, vist com va el sector. En tot cas, omplir no ha de ser l’objectiu del Teatre Nacional, de cap manera. Però atesa la nostra estructura, en què els nostres recursos s’alimenten del que generem i ens donen la possibilitat de fer més producció, no podem passar per alt la necessitat de tenir resultats equilibrats.

P. Està satisfet?

R. Cada vegada estic més content globalment. Aquest teatre, que l’11 de setembre del 2017 farà 20 anys, té una història complexa i convulsa en els seus orígens. Durant molts anys s’ha pensat que l’arquitectura del TNC marcava la programació, la condicionava. I m’estic distanciant d’això. Semblava que una obra com El professor Bernhardi no es podia programar aquí. Però a Europa hi ha moltes sales grans en les quals no suposa cap problema oferir obres molt textuals. En canvi, Ibsen, Strindberg, o molt teatre de text i tesi no semblaven convenients a la Sala Gran. O la dramatúrgia contemporània catalana. Estem demostrant que això no és així.

P. Però no negarà que és una sala complicada.

R. Malgrat les seves dificultats òbvies, a la sala Gran no és obligatòria una tipologia determinada. Li hem descobert una plasticitat avançant l’escenari, cosa que ens permet diferents formats. No és veritat que l’arquitectura condicioni tant. Cal perdre-li la por. Hem guanyat una batalla cap a la domesticació de la Sala Gran que no semblava possible. Era absurd que l’escenari principal del país no pogués programar segons quines coses. No som presoners d’un parany arquitectònica.

P. Ep, trampa, això no agradarà a Ricardo Bofill.

R. Ja, però és veritat que no és un equipament fàcil.

P. El TNC va néixer amb un pecat original, no troba?: la voluntat visionària d’un grapat de persones que van prescindir del consens de la professió.

R. Es va fer contra el signe dels temps, que ja era un altre. És un equipament grandiloqüent. S’haurien de fer reformes arquitectòniques, en aquesta casa. Estic convençut que això és possible. Es pot millorar. És terrible que el gran temple de la paraula catalana, que és la Sala Gran, necessiti micròfons per la seva mala acústica.

P. Ha esmentat la grandiloqüència. És el que passa si poses columnes. Vostè ha lluitat contra això. Fins i tot transvestint-se.

R. Les meves aparicions públiques com la cantant polonesa</CF> Wanda Pitrowska, de grans pits, responen a aquesta voluntat de trencar el hieratisme d’aquest teatre, igual que a la de defensar un teatre popular.

P. Doncs deu haver fet tremolar els capitells que ni el mateix Samsó.

R. Així ho evidenciaven les cares de determinats membres del consell d’administració del teatre la primera vegada. Ara, però, es reclama al personatge.

P. Quin sentit té el TNC avui?

R. Jo poso l’accent en diverses coses. La lectura contemporània i sense prejudicis del nostre patrimoni teatral, per exemple, és fonamental. Sense això no es pot aconseguir la veritat del teatre, que la dóna disposar d’una tradició, una convenció cultural, com el vibrato de la Comédie Française. Cal un coneixement de l’evolució de la nostra història. Hem tingut tants talls en aquesta història que sembla que comencem sempre de nou. El teatre català del segle XIX i principi del XX és un tresor en aquest sentit. Pitarra, Sagarra, Guimerà. No menyspreem el nostre patrimoni! La creació contemporània ha de tenir un pes equivalent al TNC, i l’està tenint. És normal és que aquest teatre estreni obres de teatre contemporani, i ho fa, i les encarrega. Una altra direcció és la que mostra haver muntat El professor Bernhardi, una obra que reclama el compromís ètic del ciutadà.

P. Però falta...

R. El teatre internacional estranger. És necessari. I espero que, amb els bons auguris que hi ha, el Departament de Cultura augmenti els nostres recursos per programar-lo. La temporada que ve n’hi haurà. No programar-ne ha estat un dilema molt dolorós. Calia optar entre portar aquest teatre, que és molt costós, o donar feina a la gent d’aquí.

P. Voilà la tórtora.

R. Com diu? En tot cas, deixi’m recalcar que els recursos que tinguem seran sempre, per sobre de tot, destinats a fer teatre, tot i que no es netegin els vidres, o la gent hagi de portar-se el seu paper de vàter, com va fer Frank Castorf al Volksbühne.

P. El seu èmfasi en el teatre català és un tret nacionalista?

R. No s’ha d’identificar la defensa del nostre patrimoni amb el nacionalisme. No és una qüestió de nacionalitzar el teatre, sinó de reivindicar una eina fonamental de la nostra cultura. Jo no sento que la presència de teatre castellà sigui anòmala al TNC. Aquí es fa Lorca, Valle-Inclán. No accepto que en la nostra dinàmica de reivindicació d’una cultura oblidada i menyspreada, i necessària!, hi hagi una voluntat nacionalista.

P. Està preparat el TNC per a la desconnexió?

R. No sé què vol dir això. El TNC té uns objectius culturals. No ha de ser un espai polititzat en el sentit partidista. Si pregunta per la meva posició en el procés sobiranista, és complicada. La pertinença a l’Espanya actual no em fa cap il·lusió. En l’actual context no em sento ben tractat com a nació cultural. No sabria dir si sóc independentista. Quan sento Rajoy ho sóc. En sentir d’altres penso que potser podem crear una altra relació satisfactòria.