Trens, passió per la miniatura

Cada març, molts aficionats al modelisme ferroviari es troben a la fira de Lleida, a l’Expo Tren. Hi ha un mercat de peces noves, de segona mà, tot tipus d'elements escenogràfics per a les maquetes –per exemple, població heterogènia i a escala-, bibliografia de documentació –les locomotores Dièsel a Espanya o el tren miner de Río Tinto- o maquetistes que ofereixen al client iniciar-se amb plataformes on està resolt el desplegament de rails i els budells tècnics que necessita el control dels trens...I tot tipus de preus. Des d'humils vagons a una locomotora Renfe 251 de 600 euros. O, encara que aquesta és una altra història, les màquines a vapor de la japonesa Aster, més grans (escala 1:32) que empren alcohol o gas de combustible, gens de vies electrificades, i que poden arribar a costar, desmuntades, 15.000 euros. A la fira també es reuneixen diferents associacions d'amics dels trens i del modelisme, de L’Hospitalet, Cuenca, Perpinyà, etc. Cadascuna porta les seves maquetes, de grandària modesta, transportable, però que allà enfilen les unes amb les altres, a la mateixa escala, fins a muntar considerables circuits. I tots controlen els combois amb el wi-fi del telèfon mòbil o la tauleta, des d'aplicacions específiques descarregades en aquests enginys absolutament multiús.

El promotor de tot això, des de fa set anys, és Raül Valls. Veí de la Seu d'Urgell, va pensar que Lleida era el lloc més apropiat perquè, entre altres raons, té l'únic taller de reparació de trens històrics que els visitants de la fira poden anar a veure en un sobtat canvi d'escales, de la miniatura al gran artefacte. Valls calcula que a Espanya hi ha unes 10.000 persones aficionades, que van des del col·leccionista que guarda vagons i locomotores en vitrines a qui construeix amb extrema minuciositat tot un paisatge perquè circulin, en una versió laica i, algunes vegades, monumental, dels diorames pessebristes. Si hi ha alguna cosa molt clara per a Valls és que Expo Tren “no és un saló de la infància”. “Hi ha espais lúdics pensats per als nens, però més com a introducció a una eventual afició”. Valls, a més, edita una revista, ara bianual, Más Tren, dedicada al modelisme ferroviari. En l'últim número, per exemple, hi ha un documentat reportatge sobre la maqueta de 400 metres quadrats i 40 trens circulant que presenta el museu Hans-Peter Porsche Traumwerk, de la família Porsche de tota la vida, a Anger (Alemanya). I hi ha l'article tècnic d'un afeccionat que explica, pas a pas, la construcció d'una maqueta on, per donar una idea de la passió pel detall, s'empra un aplicador electroestàtic per alçar l'herba.

Alguns d'aquests col·leccionistes i maquetistes han mostrat públicament la seva obra, amb èxit desigual. Hi ha hagut fracassos i tancaments. Però no és el cas, per exemple, de Màgic món del tren a Santa Eugènia de Berga (Barcelona) o RailHome, a Igualada. Les dues a escala H0 (1:87). Antoni Rabell és el creador, en solitari, d'aquesta darrera. Tot va començar quan tenia deu anys i va visitar la maqueta que un conegut veí tenia a casa seva. Després, els Reis li van portar un Ibertren, escala N, una de les petites. I als 18 anys va vendre el material que havia acumulat d'escala N i es va passar a la H0. D'això fa 40 anys. Rabell no solament col·lecciona locomotores i vagons. A la nau industrial on ha instal·lat la seva maqueta, poden contemplar-se des dels papers que documentaven les accions de pioneres companyies de ferrocarril (“són molt interessants perquè els gravats de les màquines donen molta informació sobre com eren llavors”) a gorres o determinats utensilis tècnics. “Les caixes negres no són un invent de l'aviació, vénen del ferrocarril”.

L'autenticitat és un valor fonamental. Crec que si un fabricant llancés un tren inventat no aconseguiria vendre’l

Rabell explica amb passió la història del modelisme. Tot va començar quan Märklin va llançar el 1891 el seu primer tren amb motor a corda. Es tracta d'un cognom molt respectat en el món de les miniatures ferroviàries, però el que mantingui un sistema d'alimentació propi (tres carrils i corrent altern) fa que alguns la comparin amb Apple i les seves tàctiques per captar el client, tenir-lo captiu. Rabell parla amb més discreció d'una “política de fidelització”.

El sector ha vist l'empetitiment progressiu dels models amb l'escala Z (1:220) o “l'escala T (1:450), que han tret els japonesos fa pocs anys -la màquina sembla un mosquit”. I, sobretot, la digitalització dels trens a partir dels anys noranta. Ara, les màquines poden portar diminutes càmeres per contemplar el viatge des del punt de vista del maquinista virtual o es graven els sons d'una locomotora per incorporar-los a les seves còpies miniaturitzades. “L'autenticitat és un valor fonamental. Crec que si un fabricant llancés un tren inventat no aconseguiria vendre’l”.

Rabell va instal·lar la seva enorme i detallista maqueta en una nau industrial d'Igualada l’any 1998. L’any 2014 va decidir obrir-ho al públic. Ha estat una tasca en solitari. Ara, amb l'ajuda d'un amic, treballa en una altra maqueta de major escala que obrirà el 2018 i no descarta animar-se a crear-ne una altra, escala N, ambientada als Estats Units. “És un altre món perquè la tipologia de les màquines, de tracció dièsel, és diferent a l'europea”.

En fi, tot un món. Valls reivindica l'estímul de la manualitat i la creativitat que porta associada aquesta afició on, això sí, amb prou feines apareixen dones. “Potser podria explicar-se per la supervivència d'estereotips en l'educació. Encara al nen se li regala un tren i a la nena….una nina”.