Legalitat i principi democràtic

En el debat sobre el dret d’autodeterminació, anomenat ara eufemísticament dret a decidir, es barregen dos nivells diferents: el jurídic, que és l’actual marc constitucional, i el polític, que consisteix a dilucidar si el poble de Catalunya té dret o no a decidir lliurement sobre l’organització política i social que vol.

Des de la perspectiva jurídica, la Constitució del 1978 reconeix com a únic titular de la sobirania el poble espanyol, del qual forma part el poble català, per la qual cosa aquest no té dret a l’autodeterminació. A tall de símil, podríem afirmar que es tracta d’un braç en relació amb el cos humà, del qual forma part. Així doncs, l’exercici del dret d’autodeterminació per part del poble català exigiria una reforma constitucional.

El problema rau en el fet que per reformar la part de la Constitució que atribueix la sobirania al poble espanyol el procediment estableix uns requisits i unes majories parlamentàries a les Corts Generals espanyoles que són molt difícils d’aconseguir, tret que hi hagi un consens ampli de les principals forces polítiques de l’Estat, cosa que en aquests moments no hi és.

El problema de fons, tot i això, no és jurídic sinó polític. L’Estat espanyol actual està format per diverses comunitats amb cultures, llengües i sentiments identitaris diferents. Prova d’això és que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, d’un total de poc més de quatre milions de votants prop de dos milions van votar per opcions manifestament independentistes. No són prou votants perquè, partint del principi democràtic, li sigui preguntada a la ciutadania de Catalunya la voluntat sobre això mitjançant una consulta?

Si un ampli percentatge de població, representat per una majoria parlamentària, ho sol·licita, és difícilment explicable que no es pugui efectuar una consulta. En qualsevol cas, no s’entén com es pot negar a una comunitat que se sent diferenciada, tal com està reconegut a l’Estatut d’Autonomia, el dret a decidir lliurement la seva vinculació amb l’Estat. No s’entén com es podria mantenir dins d’un estat aquesta comunitat si aquesta decidís separar-se o establir un tipus diferent de relació amb la resta de l’Estat, lliurement acceptat per les dues parts. No s’entén per què el Quebec, Escòcia o Montenegro van poder decidir si volien continuar formant part d’un estat i Catalunya no.

Atès que un ampli sector de la ciutadania de Catalunya ho demana, és legítim i necessari des de la perspectiva política que s’efectuï una consulta perquè diversos sectors, davant la resistència de l’Estat, estan manifestant obertament la necessitat de “saltar-se la legalitat”. S’han produït molts canvis socials saltant-se la legalitat quan aquesta no s’adapta a la realitat social, com per exemple quan Rosa Parks es va negar a cedir el seient a un blanc com aleshores establien les normes de segregació racial als Estats Units, o el matrimoni entre persones gais. El problema, ignorant-lo, no se solucionarà.

En l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió el 41,1% dels enquestats es declaraven partidaris que Catalunya fos un estat independent, el 22,2% que fos un estat dins d’una Espanya federal, el 27,4% es decantava perquè fos una comunitat autònoma i un 3,7% preferia que fos una regió d’Espanya. Per això la consulta hauria de plantejar diverses opcions, perquè en un altre cas es condiciona la voluntat popular. No és el mateix preguntar només si es vol un estat independent o no, que si es plantegen altres opcions com un encaix diferent de Catalunya a l’Estat, que s’hauria de concretar establint un nou sistema de finançament, la protecció del català, etcètera., o el manteniment de l’Estat de les autonomies, que, sens perjudici dels dèficits institucionals que té, és una organització territorial anàloga a un estat federal.

Francesc Pau Vall és professor de Ciències Polítiques de la UPF.