Internacionalisme de fireta

El desenvolupament fa poc del 42è congrés confederal de la Unió General de Treballadors i el relleu produït en el vèrtex d’aquesta ens ofereixen algunes lliçons interessants sobre el paper que té avui en la vida pública espanyola —i no només en la vida política— la qüestió catalana. Durant la primera jornada del congrés, el dimecres 9, formalitzava el comiat, després de 22 anys de mandat, el secretari general sortint, Cándido Méndez. L’ocasió li anava com anell al dit per exercir l’autocrítica: sobre la implicació del sindicat en l’escàndol dels ERO d’Andalusia; sobre l’assumpte de les targetes black dels consellers ugetistes de Caja Madrid; sobre l’imparable descens del nombre d’afiliats; sobre el sorprenent patrimoni del líder de SOMA-UGT, José Ángel Fernández Villa, aquell perpetu heroi —puny a l’aire i mocador vermell al coll— de la festa minera de Rodiezmo...

Però no. En comptes d’això el senyor Méndez —entossudit, com tants líders, a controlar la seva pròpia successió— es va dedicar a boicotejar les aspiracions d’un dels candidats a substituir-lo, el secretari general d’UGT-Catalunya, Josep Maria Álvarez. Álvarez, un asturianocatalà bilingüe per voluntat pròpia, exemple conspicu d’aquest caràcter excloent, etnicista i talibà que tants il·lustres predicadors imputen al catalanisme...

I com se les va empescar Méndez per desqualificar l’aspirant no desitjat? Doncs criticant l’anomenat dret a decidir —atribut exclusiu, segons ell, del “conjunt del poble treballador espanyol”— i fent apologia de la Constitució, incloent-hi segurament l’article 135, aquell que després de la reforma del 2011 consagra l’estabilitat pressupostària, és a dir, el dèficit zero; és a dir, les retallades socials. Com els mals actors del primer terç del segle XIX, que quan el públic els començava a esbroncar cridaven “visca Ferran VII!” per assegurar-se l’aplaudiment fàcil, Cándido Méndez va esquivar les crítiques cridant “visca la Constitució!”. Cosa que planteja, a propòsit de Pepe Álvarez, una curiosa paradoxa.

Quan, dos anys enrere, ell mateix; el seu col·lega de Comissions Obreres, Joan Carles Gallego, i l’aleshores presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, van solemnitzar amb una foto al Parc de les Tres Xemeneies de Barcelona el suport del món del treball al dret de la societat catalana a votar sobre el seu futur estatus polític, hi va haver aquí qui va titllar els dos sindicalistes de traïdors a la classe. L’altre dia, a Madrid, hi va haver qui va insinuar que Álvarez era un traïdor a la pàtria.

Però, potser tenen pàtria, els obrers? No patiu, no incorreré en la gosadia de respondre una qüestió tan clàssica que enfonsa les arrels en els orígens mateixos de l’obrerisme europeu del segle XIX. Sí que em permetré, en canvi, subratllar de quina manera singular, al sud del Pirineu, l’internacionalisme sindical primigeni s’ha transformat sovint en espanyolisme implacable. D’entrada les pàtries, les fronteres, les banderes, les constitucions... eren argúcies burgeses per dividir els treballadors i enfrontar-los entre si, fos amb les armes a la mà fos mitjançant condicions salarials i laborals a la baixa.

Tot i això, gradualment i fins i tot a contracorrent de la construcció europea, bona part de les cúpules sindicals hispanes han acabat per sacralitzar l’statu quo polític i abraçar-ne la defensa amb tant fervor o més que els partits. No s’han d’aixecar noves fronteres, però les que existeixen són sagrades i intocables. No s’ha de dividir la classe obrera, però “el poble treballador espanyol” és l’únic subjecte social possible; per sota d’això, hi hauria el caos, i per damunt, una entelèquia. No s’ha de discriminar entre orígens geogràfics, però Pepe Álvarez ha declarat que, durant el congrés ugetista, “va sentir la catalanofòbia”. Si creuen que exagero, examinin les postures ideològiques i polítiques de l’anterior líder estatal de Comissions Obreres, José María Fidalgo, des que va abandonar el càrrec sindical el 2008: entre el festeig amb UPyD i l’idil·li amb Aznar, sempre per Espanya.

Afortunadament, l’espantall del dret a decidir no va impedir, la matinada de dissabte passat, l’ajustada elecció de Josep Maria Álvarez com a nou secretari general de la UGT espanyola. Resulta reconfortant que almenys el 51,08% dels delegats fossin refractaris als dubtes projectats sobre un aspirant sospitós de “sobiranisme”, i li desitjo —l’hi vaig dir personalment dilluns— els millors èxits. Però em temo que no li serà fàcil poder tornar a parlar del dret a decidir.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.