“Ja no ens cal ni recordar; també hem delegat la memòria a les màquines”

Com l’Atrax robustus, potser entre les tres aranyes més verinoses del món, més inofensivade dia però mortal de necessitat quan queixala al vespre, l’obra d’Imma Monsó (Lleida, 1959) té un aire sempre de volada quotidiana que va agafant, amb el pòsit de l’estona llegida, quan arriba la nit, un punt, d’una banda, com irreal i, de l’altra, una fondària en la dissecció de les relacions humanes esfereïdorament precisa. Pocs escriptors catalans es colen amb tanta naturalitat però alhora remenen tan a fons dintre les ànimes i els cossos dels personatges com ella

Aquella dualitat s’ha traduït en una obra tan reconeguda per la crítica com estimada pel públic, fet que es dóna des de fa 20 anys, quan va debutar amb la seva primera novel·la, No se sap mai. Ara, a la setena, L’aniversari (Columna), furga en la crisi d’un matrimoni (ell, pragmàtic; ella, intentant-se defensar amb la paraula en un complex món interior) que no dubten a acabar sacsejant les seves vides per intentar salvar la relació. Una història del passat paral·lela de dos nens ben diferents que juguen a fer realitat les lectures s’hi ha d’acabar creuant.

Pregunta. És curiós comprovar com la ficció literària és refugi de bona part dels personatges, tot i que un d’ells diu: “Els llibres ja no protegeixen avui de cap mal”...

Resposta. Que la cultura, especialment llibresca, ens faria millors és una cosa que s’acaba gairebé amb la nostra generació. Només ha faltat internet; a mi, m’ha destrossat: hi entro per buscar alguna cosa per a un article i acabo en un curset de programació de Java... i això et pren la vida. Surto poc de casa, gairebé havia perdut el concepte de verticalitat, i no reconec el món, em passa com a la dona que desperta del coma al film Goodbye Lenin. Ara em fascina això de les transicions a les màquines: pensar que les controlarem perquè les programem nosaltres en sembla d’una innocència total. No ho sé: potser els cyborgs, enlloc de la cultura, ens faran millors... O no.

P. De la seva obra es dedueix que, per ser feliç, cal renunciar a massa coses a la vida.

R. No sé qui em va dir que aquest llibre s’hauria d’haver titulat El sacrifici de la felicitat... No hi ha res a la vida que no demani sacrifici, fins i tot un amor boig...

P. Dit d’una manera que també es dedueix de L’aniversari: està com mal vist tenir una vida interior rica i ser massa brillant; cal demanar com perdó o amputar-se aquest part d’un mateix.

R. Cert: mai havia estat tan penalitzat com avui tenir vida interior. Posseir-ne equival ara a tenir un seguit d’adminicles que s’acosten a això del cyborg i a qualsevol mena de pròtesi digital; la imatge d’un ésser solitari, avui, és la d’algú sol però hiperconnectat a un ordinador interactuant...

P. La màquina li interessa molt.

R. És que estem al mig d’una transició brutal, per ràpida i forta, cap a la màquina, cap al cyborg. I veurem com afectarà el cervell humà; estem perdent capacitat de concentració; hi ha també una pèrdua de profunditat, de dèficit d’atenció en el que fem, i no sé si està molt lluny que tot això afecti les emocions. És evident que perdem la possibilitat de saber coses: ja no ens cal, perquè ho podem trobar fàcilment. Això trastocarà la manera de fixar la memòria... I això, a la gent jove, també li està passant. Avui ja no ens cal recordar: hem delegat la memòria a les màquines.

P. El matrimoni proposa com a remei per salvar-se declarar el silenci entre l’un i l’altra, no preguntar-se, no matisar res...

R. Tal com avui tenim un excés d’imatges, el tenim també de paraules, i obviar la paraula, el silenci, és en part una mena de neteja, de purificació; el diàleg avui està sobrevalorat, no serveix de res. Ho veiem a la tele: el diàleg s’imposa, ja no és l’intercanvi d’idees de l’època de Plató; és lluïment, rivalitat. Tampoc hi ha temps per practicar-lo i, com que hi ha pressa, es tracta d’aixafar el torn de l’altre; és millor pensar en els monòlegs i regular-los: es guanya temps.

P. El retret que més lamenta la dona és la previsibilitat de la relació, sembla que el gran perill de la societat sigui l’avorriment...

R. Hi ha gent ben dotada per encaixar la quotidianitat; jo no ho estic. Crec que la imprevisibilitat, l’insòlit, és un dels grans motors de tot a la vida, de la felicitat. No saps si allò serà millor o conduirà a una catàstrofe, però a vegades cal forçar la normalitat. Avui hi ha una gran necessitat de sentir un factor de risc, per això hi ha tanta empresa d’esports extrems.

P. Però també a la xarxa es troben maneres d’estar més protegit en tot que mai...

R. Cert, sobre menjar, lleis, seguretat individual... i tot metòdicament preparat. Avui tot hi és, a la vida, com mai abans, però també tot és molt descafeïnat...

P. Entre els exemples tàcits de la necessitat de sorpresa surten a la novel·la Madame Bovary, El roig i el negre, la pel·lícula Nymphomaniac de Lars von Trier... i l’inquietant conte de Juan José Arreola, La migala.

R. És que lligat amb la sorpresa hi ha la perversitat, a la manera d’Edgar Allan Poe, que sempre m’ha interessat i no havia explorat fins ara. Tinc pocs records infantils, però sí un amb quatre anys, i el pànic de perdre les joies que em posaven perquè això a casa es vivia com una tragèdia. Doncs recordo treure’m l’anell i anar-lo empenyent a poc a poc cap a veure si queia; i una mica més, i més... fins que va caure i es va perdre, és clar. La perversitat és universal, i la protagonista l’accepta bé: no fa com la resta de gent que hi juga, però si després no surt com vol, se’n queixa.

P. El món segueix sent desorientat i caòtic i irreal, com sempre s’ha deduït de la seva obra...

R. Crec que el meu món està cada cop més ordenat, no? D’una banda, he depurat l’estil, i amb relació a la meva realitat personal he sortit de l’autosuficiència, de la meva bombolla.

P. No escriu, doncs, des d’aquell estat de somnolència profunda en què deia que ho feia?

R. Sí, això sí, perquè la veu d’un narrador ha de venir en part de l’inconscient. La novel·la Una tempesta és una metàfora d’això, la concentració tan extrema que demanda l’escriptura, quan escrius vius un altre món...

P. Fa 20 anys que va publicar el seu primer llibre, havent aconseguit un inusual equilibri entre qualitat literària i cert ressò de públic. Ha arribat on volia?

R. No ho sé, però amb L’aniversari he tingut les mateixes sensacions que les d’aquell primer llibre, m’he anat sobresaltant mentre el feia. Tampoc tinc la sensació de trajectòria, o de fites... Potser tindria tendència a agradar a pocs lectors: sempre he volgut ser una escriptora maleïda; no em sento gaire traïda. Sempre he escrit perquè hi ha una frase o un fet que m’ha obsedit. Aquí va ser la imatge d’una acció que passava dins d’un cotxe per a una peça que vaig fer per al teatre Grec fa un parell d’anys, i em va anar perseguint i ha sortit això. Però sempre passen coses a la vida per reflexionar i seguir escrivint: ara tinc la mare amb una mena d’Alzheimer, va morir un nebot meu... Sempre passen coses per escriure.