El primer pas
La millor notícia és que el diàleg és possible, des de la discrepància, i que els dos líders no consideren que sigui inútil
Pedro Sánchez ho ha repetit diverses vegades en la roda de premsa posterior a la trobada amb el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont: “Aquesta reunió serà la primera de moltes”. Per desfer el camí o per anar-se’n lluny calen passos curts, constants, sense decaure. Aquesta reunió no serà rellevant pels acords, però sí per les voluntats. I voler és poder. La millor notícia és que el diàleg és possible, des de la discrepància, i que els dos líders no consideren que sigui inútil. Al contrari. La primera de moltes.
Deia Adolfo Suárez que “el diàleg és, sens dubte, l’instrument vàlid per a qualsevol acord, però en aquest hi ha una regla d’or que no es pot conculcar: no s’ha de demanar ni es pot oferir el que no es pot lliurar perquè, en aquest lliurament, es juga la mateixa existència dels interlocutors”. En aquest context, per què s’ha fet la trobada i per a què pot servir?
El primer pas. Normalitza, perquè institucionalitza, les relacions entre el president català i el presidenciable del Govern espanyol. Aquesta idea l’ha reflectit la mateixa Generalitat, en boca del seu portaveu, que ha parlat de Sánchez com a presidenciable i no com a secretari general del PSOE. I això succeeix en absència ―autoimposada― del president en funcions. Arquímedes, un dels grans cientificomatemàtics, ho explicava molt bé amb el seu principi, un ensenyament pertinent per a la política: l’espai que es desocupa… pot ser ocupat. Sánchez i Puigdemont comparteixen objectiu: evitar que Rajoy continuï. Objectius comuns permeten acords tàctics.
La litúrgia política. La reunió ha estat al Palau de la Generalitat. És una visita oficial al Govern de la Generalitat. No és una trobada casual, com la que es va produir en el sopar del Premi Planeta el mes d’octubre passat, entre Sánchez i Artur Mas. És una reunió de treball, de diàleg. Una reunió per entendre visions diferents i explorar idees diferents. Puigdemont ha anat a buscar Pedro Sánchez. En la litúrgia del Palau és un gest rellevant, significant.
La pressió sobre Podem. L’aproximació de Pedro Sánchez és també una picada d’ull indirecta a En Comú Podem i, per extensió, a Podem. Que Sánchez parlés de la voluntat catalana d’un Govern de canvi i que la portaveu ho fes de la voluntat catalana d’un referèndum obre l’espai a la seqüencialitat, més que a la condicionalitat de les dues aspiracions. En aquest cas, Podem no podria ser més exigentment sobiranista que el Govern de Puigdemont.
Els referèndums. No un, sinó dos. La proposta de Sánchez ha estat la que s’esperava: una reforma constitucional que permeti celebrar un referèndum. Tot i que, en aquest cas, serien dos: un de tots els espanyols per canviar la Constitució i un altre, només a Catalunya, per votar un nou Estatut. La imaginació comença a alliberar-se i les fórmules es comencen a dibuixar.
Els interessos compartits. Desglaç, desbloqueig, normalització. Les tres paraules les han repetit els dos protagonistes. Aquesta trobada serveix per deixar enrere el cicle d’hostilitat i immobilisme de Mariano Rajoy. Comença una nova etapa. Sánchez ha actuat com a president i Puigdemont hi ha respost com si ja ho fos. El reconeixement mutu és una cola poderosa. Pot ser que no estiguin d’acord, però comparteixen interessos. De vegades, en política, això és definitiu.
Antoni Gutiérrez-Rubí és assessor de comunicació
@antonigr
