Gran dama de la cultura catalana

El traspàs de Maria Font Bernaus, vídua de l’empresari i mecenes Lluís Carulla i Canals, deixa la cultura catalana òrfena d’una de les seves personalitats més emblemàtiques. Conscient de la importància decisiva de l'educació, de la conveniència d'afavorir el talent, de la necessitat de promoure un millor coneixement de la història i de les tradicions, del fet que només una societat amb valors sòlids pot assolir fites ambicioses, la seva trajectòria es caracteritza per la dignitat, la constància, la coherència i un indefallent sentit de compromís al servei de la cultura i del país, que va ser reconegut per la Generalitat de Catalunya amb la concessió l'any 1995 de la Creu de Sant Jordi.

El seu nom l’hem d’associar abans de res a la Fundació Carulla, que la tenia fins ara com a presidenta d’honor. Maria Font n'havia assumit la presidència l'any 1990, arran de la mort de Lluís Carulla i Canals, i la va exercir fins el 2006, en què va ser substituïda per la seva filla Montserrat. N'havia estat fundadora, juntament amb el seu marit, ja l’any 1973, a la fi del franquisme, amb els objectius prioritaris d'impulsar la qualitat i l’arrelament al país de l’escola catalana, mitjançant els Premis Baldiri Reixac; de fomentar l’estudi i la transmissió del patrimoni literari català, mitjançant la represa i la continuïtat de la històrica Editorial Barcino, creada l’any 1924, i de vetllar per la preservació, la reflexió i la divulgació a l’entorn de la transformació del món rural durant el segle XX i els reptes que presenta dins la societat contemporània, a través del Museu de la Vida Rural. I cal afegir-hi, per l'interès que Maria Font sempre hi va tenir, les Nadales temàtiques que la família Carulla inicialment i després la Fundació Carulla publiquen des de 1967 i que constitueixen un magnífic fons per al coneixement, seguint un plantejament d'alta divulgació, de la nostra personalitat col·lectiva, a més d'esdevenir un instrument obert de participació en la dotació dels Premis Baldiri Reixac. Però, més enllà de la Fundació Carulla, hem de vincular immediatament la personalitat de Maria Font també al naixement d'Òmnium Cultural, del qual Lluís Carulla va ser un dels fundadors, a l’Orfeó Català i el Palau de la Música, d'on va ser vicepresidenta durant un llarg període, i al Concurs Internacional de Música Maria Canals, del qual era presidenta honorària i on va dur a terme, de primer al costat de Maria Canals, i després encapçalant-ne amb coratge i intel·ligència l’organització, una labor ingent encaminada a consolidar uns guardons amb un prestigi mundial indiscutible en el camp de la interpretació de piano, que avui presideix la seva filla Mariona, en el que és un nou testimoni del sentit de continuïtat en el compromís cultural de la família Carulla que Maria Font encarnava d'una manera exemplar.

Maria Font va ser una incansable promotora cultural, amb una intel·ligència i una determinació admirables i un inequívoc sentit de la responsabilitat social. La seva capacitat d’iniciativa i de representació n’han fet una figura que ha esdevingut un referent de lliurament, d’exigència i de criteri entre els membres de la seva generació, però també per a les generacions posteriors.

De jove es va incorporar a la naixent empresa iniciada pel seu marit l’any 1937 i ben aviat, constatant la gran sintonia de conviccions i ideals que els unia, van establir un vincle d’una profunda complicitat que els va dur a contreure matrimoni l’any 1940. Maria Font i Lluís Carulla compartien sensibilitats, il·lusions i una manera d’entendre l’activitat empresarial basada en l'entusiasme, la tenacitat, la dedicació i l'esperit de la feina ben feta.

Maria Font, convertida amb el pas dels anys en el pal de paller d’una família amb sis fills i més de vint néts, ha estat una persona fonamental en la trajectòria de Gallina Blanca i de les empreses del grup Agrolimen. Però la seva autoritat moral i el seu lideratge han anat més enllà del món empresarial i els ha projectat fecundament i generosament en tots els àmbits on ha intervingut.

Tot i que Maria Font va mantenir sempre molt vius els seus lligams amb el Maresme, d'on procedia la seva família, va contribuir activament a fer possibles les nombroses iniciatives que el seu marit va impulsar a l'Espluga de Francolí, d'on era originari, com la construcció del Casal, la Residència Jaume I per a persones grans o, en l'àmbit de l'etnologia, el Museu de la Vida Rural, que ha donat el seu nom a una de les seves sales i que convoca una beca Maria Font de Carulla de recerca etnològica i cultural.

La seva absència ens fa enyorar des d’ara la seva lucidesa privilegiada, la seva humanitat profunda i el seu mestratge en la manera d’afirmar i de defensar la llengua i la cultura catalanes.

Carles Duarte i Montserrat, President de la Fundació Carulla