Això s’està movent

Volem canviar cadenats per timbres, em diuen, com si fos un conjur màgic. Estem als peus de l'església de Santa Eulàlia, a Esparraguera, on ja s'assaja la centenària i col·lectiva Passió. El despatx és petit, entra el sol. A la porta, en un cartellet posa “toc-toc” perquè curiosament no hi ha timbre. Aquest equip de dos —amb col·laboradors— es diu The Hound, el rastrejador, i per dir-ho ràpid es dediquen a reunir cases abandonades amb usuaris potencials. “Rescatem edificis”, defineixen, com si parlessin de coses animades. Són una arquitecta que no construeix, una figura que comença a proliferar en les últimes promocions i no per falta d'oportunitats sinó per convicció: tots els maons que necessitem ja estan aquí col·locats, el lògic és reutilitzar-los. Es diu Isabel Torres. Ell és Andrés Labella i és registrador de la propietat i, com a tal, un apassionat de la història de les lleis hipotecàries espanyoles des de 1812, any de La Pepa, que és quan l’Estat es proposa començar a moure les denses estructures de propietat per democratitzar una mica el tema, per obrir el club a nous inquilins.

The Hound és, primer de tot, una filosofia: buscar noves formes d'accés a un habitatge que s'amaga dins d'un edifici en desús, un edifici tancat amb un cadenat. Resulta, m'explica l'expert, que Catalunya té una llei avançadíssima quant a formes d'usdefruit, formes que van des del dret d'ús a la propietat compartida, passant per qualsevol altra pirueta que esquivi el camí trillat de la hipoteca. La gent ja no viu la vida que es vivia abans, les coses no són lineals, una família, una feina, una hipoteca. Res més lluny dels millenials. La gent va i ve, així que l'habitatge també ha de ser flexible, imaginatiu, disponible. Aquesta llei, feta en l'última legislatura, està inspirada per un equip de la Universitat de Tarragona, on hi ha una càtedra específica liderada per Sergio Lasarre. A partir d'aquesta llei treballen a The Hound.

O sigui que van un pas més enllà de la pura rehabilitació. Rehabilitació que entenen que ha de ser energètica (cases eficients), social (accessibles i comunicades) i vinculada a la salut (la salut és clau). Cases que s'ajusten a la persona com un guant, cases ideals, per què no?, en un entorn de cooperació, de companyia, de veïnatge. Parlem de xifres. A Catalunya deu haver-hi mig milió de pisos buits, molts en mans d'una SAREB que ni els toca ni els mou. Us comento unes declaracions de Coque Claret, fa poc, sobre la urgència de rehabilitar energèticament els habitatges mal construïts durant el franquisme i més tard, alguna cosa que a Europa es fa d'ofici i que aquí recentment comença. “Pagar a algú la factura energètica és la pitjor de les solucions”, va dir aquest home, sense negar que, quan les coses arriben a un límit, cal actuar de pressa. Claret parla d'ensenyar a gestionar l'energia, de refer edificis, d'incorporar l'eficiència com a criteri. “És clar, és elemental”, aproven a The Hound. Em parlen d'un horitzó de població envellida, em descriuen possibilitats que es despleguen com un aparador infinit.

Mentrestant, Santa Coloma de Gramenet està folrant edificis amb materials aïllants al carrer Pirineu, una mica més que repintar una façana. I Barcelona destina noves partides a rehabilitació energètica, a reacomodament d'interiors, a fer l'habitatge més apte. I l'alcaldessa adverteix d'una possible bombolla de lloguers, perquè a Barcelona, quan es tanca una porta a la inversió, els diners es colen per la ranura d'un altre nínxol de negoci i el desborda, com si fos una epidèmia medieval. Pugen els lloguers mentre The Hound adverteix que hi ha moltes possibilitats que no estem fent servir, perquè seguim lligats a fórmules centenàries que no s'ajusten a les vides actuals. Per què han de pagar una hipoteca els joves que arriben als quaranta sense fills, precaris o inquiets com han viscut? El tema de l'habitatge, que és sagnant, està més enllà de l'emergència del desnonament: és el llast de la rutina exercida durant generacions. Per cert, una altra botiga bellíssima tanca a causa del lloguer desaforat, just ara que s'ha disposat un fons per evitar-ho. L’Hivernacle de Sants, a la plaça de Can Mantega, plaça que no és cap meravella. I ara, menys.

Patricia Gabancho és escriptora.