El Barça segueix en rutina lliure

En la natació sincronitzada hi ha un exercici que es diu “rutina lliure”, dues paraules aparentment antitètiques, però que juntes adquireixen el seu sentit. Diguem que en el futbol seria fer el que sabem sense arriscar-nos a més. Una cosa així com comprar a la fleca de sempre, a la peixateria habitual, a la fruiteria de confiança. I encara amb més raó, si als set minuts ja has aconseguit el descompte de bon client, com quan el Barça ha descobert una desatenció defensiva de l’Eibar, suficient perquè Luis Suárez assistís Munir en això que es diu la boca de gol, per no dir-n’hi la boca del llop. Rutina lliure. Mentre l’Eibar, farcit de migcampistes destructius, intentava reconèixer la seva mirada, el Barça, amb Messi passejant-se per la banda, observant el paisatge, amb els braços fent nanses, intimidava amb la mirada. Potser Leo Messi sabia que no era un dia especial, que no calia, que ja vindran batalles que et faran millor. Que treure el cap per la finestra és suficient perquè s'arremolini el personal per si et venen ganes de cantar o de tocar la guitarra o de fer trigonometria, que no té res a veure amb no mesurar el blat, sinó amb el mesurament dels triangles, aquesta figura geomètrica tan futbolística últimament.

I per allà es passejava l'argentí pensant en les seves coses, mesurant el camp, la velocitat dels defenses, quan a Ander Capa li ha agafat per coincidir amb allò que en diuen fatalitat. Era quan l’Eibar jugava més bé, emprenyador com un cunyat la nit de Cap d’Any, espantant Bravo amb rematades d’Escalante i Capa, movent els pals amb la seva voluntat de ferro, mentre el Barça s'arraulia en el coixinet del seu gol matiner, que li ha passat a Capa el que deia Oscar Wilde, que “sempre existeix una fatalitat en les bones resolucions, sempre es prenen massa aviat”. Ha triat bé, cedir enrere, però l’ha tocat malament i per a la seva desgràcia, hi havia per allà un tal Leo, un depredador que havia abandonat l’extrem avorrit per l'absència. Ha rebut el robatori de pilota de Munir i l’ha custodiat com si fos l'or de Moscou, enganxadet a la bota, lligat amb cordill d'or, fins a portar-lo a la caixa forta del futbol, que és la xarxa, visible però inevitable.

El partit, ferit per Munir en el primer tram, ha dit la seva última paraula amb Messi quan l'argentí ha tret la serp que porta al cos per convertir-la en una solitària per als defensors, que és molt pitjor. Segurament, molts defenses han pensat fer-li un pessic de monja en aquest petit triangle que culmina la cabellera abans de la primera vèrtebra, però se l’ha tallat, ja no existeix. Fins i tot en això regateja la pulguita, calçons llargs, cama curta, cuixa intensa.

Suárez signa un gol brillant

Ja no hi havia més. L’Eibar havia sortit a una altra cosa. A atrapar el Barça en un trapezi insegur que inhabilités els laterals i encegués les bandes. Per això Escalante, un “cinc” argentí clàssic, marxava a un costat i Adrián a l'altre, a canvi d’uns extrems purs que potser no baixen, que somien tant amb el gol que no veuen el gol en contra. I moria l’Eibar sense alternatives, excepte els deu minuts en els quals ha atemorit la rutina lliure del Barça amb una dosi adequada de bona voluntat i fe que més que ocasions creava circumstàncies de gol. Però el gol, ja se sap, és capritxós, i balla amb qui vol. I el que vol. I com vol.

El Barça jugava a ritme de balada, que tant aviat sonava a John Denver com a Bon Jovi, encaramel·lada o sorollosa, sense més solo de guitarra que el que Messi volia tocar quan trobava la pua o la rascada de Luis Suárez a les cordes metàl·liques del gol. Tots dos tenen tanta distància en les formes, que formen un duo perfecte. Busquets, per darrere, es bastava per mantenir el ritme i Arda posava això que en diuen la pausa, encara que no sempre se sàpiga molt bé què és. La resta era el cor i feia pena veure Claudio Bravo en màniga curta com un esquimal en camisa esperant un vaixell en una glacera.

Messi ha fet servir de nou la trigonometria per fabricar-se un triangle de tres gustos: velocitat, imprevisibilitat i penal, per mà en la passada de la mort. I la dalla l’ha tret l'argentí per acabar amb la maledicció dels penals: l’ha tirat suau, a l’estil Panenka, amb cura, millor cap al centre, perquè no se’n vagi fora. Feia temps que el partit era un respons per a l’Eibar, però menys dolorós perquè es tractava d'una mort anunciada. Ha insistit perquè ho porta als gens, ha ficat dos extrems (Berjón i Inui) , però ja era passat. En realitat, ho era des que ha marcat Munir, quan encara lluïa un petit sol temperat. Però faltava Luis Suárez, i l'uruguaià no ha volgut marcar un gol anecdòtic, un epíleg que mai es llegeix, sinó que s’ha construït un gol propi d'un davanter ambiciós, voluntariós, infatigable i artístic. Un manual en tota regla del que cal fer quan t'enfrontes a l'enemic: força i astúcia. I ha fet el quart. I ha construït una casa de 36 partits sense perdre, com el Milan de Capello i a dos de la Reial Societat d’Ormaetxea. I del futur. O de present immediat. O del que vulgui Messi, que té a bé guiar-se per la rapidesa en les decisions. A Capa li ha suposat la fatalitat, a Messi l'èxit. Hi ha filòsofs per a tot.