Guanyen Cristiano i Florentino, perd el Madrid

Al Reial Madrid hi torna a haver guerra encesa des de l’últim crit de Cristiano Ronaldo, que va venir a dir que si tothom es cuidés com ell ara mateix l’equip no estaria a 12 punts del Barça. La lògica del portuguès és clarivident: si jo sóc capaç de competir amb Messi, l’equip hauria de poder disputar també el liderat amb els blaugrana, o, dit d’una manera, si CR jugués amb el Barça, ningú discutiria que és el número u. Tot i que ja se sabia que el seu ego era il·limitat, i que per tant acostuma a desmarcar-se dels problemes comuns, ha sorprès la manera amb què ha assenyalat els companys i diferents estaments del club, especialment els mèdics, cosa que no ha agradat gens a Florentino.

A Cristiano li han fet creure que és tan bo com Messi. Alguns números li donen la raó, sobretot a la Lliga de Campions, i, d’altra banda, sempre ha competit per la Pilota d’Or, per més que n’hagi guanyat dues menys que l’argentí, que en té cinc, la darrera el 2015. Els títols individuals dissimulen a vegades les realitats col·lectives, especialment en un esport d’equip com és el futbol, dominat pel Barça. La propaganda, la publicitat i el negoci hi tenen molt a veure, en aquests premis, que necessiten la rivalitat per fomentar l’emoció. Cristiano és un gran golejador, però no és tan bon jugador com Messi.

El 7 del Madrid sempre s’ha negat a rendir-se davant del 10 del Barça. I no només és inferior, sinó que el context li juga en contra, perquè ara mateix al Camp Nou s’hi viu molt més bé que no pas al Santiago Bernabéu. El millor jugador del món no té res a fer quan l’equip no funciona, com s’ha vist repetidament en la història, i no cal anar gaire lluny per constatar-ho: Maradona no va guanyar la Lliga amb el Barça, i Messi tampoc ha aconseguit el Mundial amb l’Argentina. Aleshores, cal preguntar-se: com és que el Madrid no ha aconseguit tenir un equip, amb tots els calés que s’ha arribat a gastar Florentino per formar una de les millors plantilles d’Europa?

El president del Madrid hi deu tenir la seva part de culpa, encara que faci el sord i busqui culpables entre els tècnics, els jugadors, els executius o qui sigui, molt neguitejat pels crits de dimissió que ha hagut de sentir a Chamartín. Florentino ha anestesiat el Madrid, una cosa gens estranya si es recorda la definició de Butragueño, que el va qualificar com un ésser superior. Ha fet uns estatuts a mida per no haver de vigilar l’oposició, procura que l’entitat lideri cada any la llista dels clubs més rics del món i controla l’equip sense intermediaris des que va destruir l’estructura esportiva. No hi ha secretari tècnic en un règim presidencialista que ha generat un problema mai vist al Madrid: no hi ha cap càrrec més provisional que el d’entrenador blanc.

El Madrid és una màquina de trinxar entrenadors des que Florentino ha desnaturalitzat un club que es distingia pels jugadors i no pas pels tècnics, a diferència del Barça. L’equip blanc l’han fet famós Di Stéfano, la Quinta del Buitre i Raúl, i no pas Molowny, Miguel Muñoz, Leo Beenhakker o Del Bosque. La cosa va canviar quan va fitxar Mourinho per posar fi a l’hegemonia blaugrana, cosa que no ha passat, tot i que cada cop que va guanyar la Copa del Rei es va anunciar un canvi de cicle. El Barça continua essent l’equip referent del futbol, els galàctics han passat a millor vida després que Messi, Luis Suárez i Neymar formin la davantera del Barça, i els àrabs acabaran invertint més calés que el vanitós Florentino.

El problema del Madrid el va explicar Benítez després de ser acomiadat: “El Barça ha guanyat el doble de títols des que hi ha Florentino”. El president ha fet novament l’orni, i com que ara no pot dubtar de Zidane —i menys després que el francès s’hagi alineat amb el president i hagi dit que troben a faltar Bale—, ha començat a funcionar la maquinària que assenyala els jugadors com a culpables. El diari Marca ha anunciat que perilla la continuïtat d’Isco i James si no s’espavilen abans de final de temporada, altre cop es torna a parlar que a la plantilla li falten centrecampistes i sobren mitges puntes i, com acostuma a passar en èpoques magres, es torna a mirar al planter i es presenta Borja Mayoral com si fos Raúl o Butragueño.

No s’ha dit res de moment sobre el futur de Cristiano després que hagi denunciat els seus companys del Madrid. El portuguès ha contribuït també al desori que hi ha al Bernabéu. No funciona com a líder i a l’equip li falta tanta cohesió com al club, perquè no es delimiten responsabilitats, més que res perquè no se saben les funcions de cadascú, tots pendents dels capricis de Florentino, que al capdavall té el mateix ego que Cristiano. El davanter blanc no és solidari ni sap fer equip, i a més a més se’n riu, de la complicitat que té el trident del Barça. El drama de Cristiano és haver estat coetani de Messi, no només pel futbol que representen l’un i l’altre, sinó per la seva diferent manera de ser.

L’argentí és millor jugador, té una relació més bona amb els seus companys, sap estar al vestidor i al camp, i respecta tant les jerarquies que es treu el braçal quan entra en joc Iniesta, com va passar en el partit contra el Sevilla. Així és que Cristiano perd en la comparació individual i en la col·lectiva, en el nombre de Pilotes d’Or i de títols, sol i acompanyat, no fa falta que busqui excuses de mal pagador per més guapo, alt i ric que sigui. Cristiano Ronaldo no admetrà mai la derrota, ni tampoc Florentino, ben al contrari, perquè això significaria subscriure la tesi dels que asseguren que l’un i l’altre estan portant el Madrid a la perdició. Se senten dos guanyadors en un equip que perd.

Assegura la dita que, per trobar una solució, primer s’ha identificar el problema, i de moment al Bernabéu continuen buscant.