L’agonia de Rajoy

La incertesa domina l’escenari polític dos mesos després de les eleccions generals. El segon líder polític a qui el Rei ha encarregat la formació d’un govern, el socialista Pedro Sánchez, consumeix els seus terminis sense aplanar les dificultats que ja van provocar el desistiment del primer, el conservador Mariano Rajoy. L'experiència ensenya que les negociacions on es juguen coses importants es resolen en l'últim minut possible. El fet inquietant de la situació actual és que cap dels protagonistes ha aconseguit convèncer ningú que realment busqui un acord mitjançant transaccions acceptables per a l’altra part.

Rajoy exigeix als socialistes que assumeixin la formació d’una coalició tripartida entre el PP, el PSOE i Ciutadans. Sánchez exigeix a Podem que renunciï a punts essencials del programa, entre els quals hi ha alguns que li han permès guanyar les eleccions a Catalunya i el País Basc. Exigir a l’altre que renunciï a les seves posicions per assumir les teves no és negociar. És una altra cosa.

Malgrat tot, això és només el que apareix en el primer nivell de lectura. Hi ha una altra aproximació possible a l’escenari. Consisteix a tenir en compte que l’única negociació en curs efectivament orientada a un pacte és la que duen a terme el PSOE i Ciutadans per compaginar els seus respectius programes de govern. Els protagonistes asseguren que avancen en els seus treballs i perceben que podrien arribar a un acord. És cert que un pacte entre aquests dos partits no aconsegueix formar una majoria de govern, ni tan sols per a la investidura d’un president en minoria. Els 130 diputats que sumen PSOE i Ciutadans queden lluny dels 176 que formen la majoria absoluta i són menys dels que sumarien els altres partits si votessin contra ells.

Llavors, quin interès pot tenir aquesta negociació? Hi ha un antecedent immediat que es pot prendre com a indici i és el que fa interessant aquesta aproximació. Va ser un acord entre el PSOE i Ciutadans per proposar el socialista basc Patxi López com a president del Congrés el que, presentat després al PP, va permetre el primer gran acord de la legislatura, el de la formació de la Mesa del Congrés. El PP va acceptar votar López com a president de la Cambra a canvi d’obtenir per a la dreta quatre dels set llocs de la Mesa.

El que té interès d’aquest antecedent, ara, és retenir el mètode amb el qual es va forjar. Mentre els dirigents del PSOE i de Podem es llancen acusacions recíproques d’entorpir un eventual govern d’esquerres, en la pràctica l’única negociació real de moment és la que el PSOE i Ciutadans duen a terme i, arribat el cas, la que els permetria presentar al PP com a base per a una coalició entre aquests tres partits. La mateixa que va servir per triar López i formar la majoria de dretes a la Mesa del Congrés. La gran coalició tripartida que proposa Mariano Rajoy.

Si això és el que realment està sobre la taula, si aquest fos el camí que està recorrent el PSOE, la veritat és que resulta bastant contradictori tenint en compte les reiterades declaracions afirmant que busca formar una majoria de govern progressista i reformista. Pretendre que pugui ser progressista i reformista una coalició i un govern en què la força més nombrosa és el PP és una contradicció insalvable. Una burla al sentit comú més elemental.

La fórmula, per tant, hauria de ser una altra. El president hauria de ser un altre. I potser també les proporcions en el repartiment. Ja s’han dit i publicat noms d’altres polítics de dretes que podrien presidir-lo. El fet que Mariano Rajoy parli de repetir eleccions davant d’interlocutors com el primer ministre britànic, David Cameron, és un indici clar que no li agrada gens ni mica la idea de cedir el lloc a un altre polític de dretes.

Aquests càlculs, però, ja es van fer la primera setmana després de les eleccions. Si això és així, per què s’ha d’allargar l’agonia? Aquí hi entra una altra possible aproximació: el PP de Mariano Rajoy, corcat pel càncer de la corrupció, prefereix diferir tant de temps com sigui possible el moment d’enfrontar el seu espantós calvari judicial des d’un govern compartit amb altres o des de l’oposició. De manera que, dilació rere dilació, si Rajoy aconsegueix fer les eleccions al juny i formar el nou govern al setembre, tot això que haurà guanyat. Nou mesos de pròrroga. La prioritat és ocupar el despatx del poder. I encara més si està amb l’aigua al coll.