No és ciutat per a túnels

És demagògic atribuir la L9 del metro a la pressió del MWC com si els operaris s'haguessin posat a cavar en el moment de signar el primer conveni. És cert que hi ha hagut gestos enèrgics perquè d'una vegada per sempre entrés en funcionament (i el peculiar sindicat de TMB va anotar la data amb llapis vermell), però els dibuixos d'aquest embolic de ferro van començar el 1997 quan els mòbils semblaven un maó i pesaven mig quilo. La L9 és el somni daurat de tots els plans d'infraestructures, per més que els informes detallats diguessin que no afegirà viatgers en el tram central —que ja estan, mal que bé, servits— i que en canvi serà útil en les puntes. Però no era la línia per anar a l'aeroport: això quedava per la L2, que era la que havia d'irrigar Montjuïc. D'aquesta ja no se’n parla.

Així que cal mirar la L9 com un artefacte que nodreix barris i poblacions i punts de treball multitudinaris —la Fira, Mercabarna—, és a dir, com una línia de servei popular. Portar-la des de la zona alta no és bona idea però en el traçat hi ha coses pitjors, com aquesta estació fantasma que volia fer servei en un barri que no existeix, un barri imposat pel somni faraònic d'un alcalde comunista que no li feia fàstics al maó i que governa el Prat fuet en mà des de fa mil anys. Mireu el dibuix: en aquesta corba extra es van enterrar alguns milions.

I alguna cosa tindran a veure amb els sobrecostos les estacions catedralícies, adjudicades cadascuna o cada dues a un arquitecte diferent, professionals de prestigi com Carme Pinós, el gran Toyo Ito o Jordi Garcés, que enlluernen amb la seva profunditat, els seus ascensors supersònics en bateria i la seva decoració de ciència ficció. Això, i el sistema de fer l'obra i no pagar-la fins al Govern següent, que és una mala jugada pel que arriba però que com a mínim permet fer el viatge inaugural.

Barcelona no és ciutat per a túnels. Està assentada sobre aigua i sorra. Jo no sé si és llegenda o no però quan s'estava construint la Ronda Litoral, a centímetres del mar, ens explicaven que abans de perforar es congelava la terra. I que corrien a cimentar-la abans que s'estovés. Fins i tot resulta poètic. Ara s'està fent el túnel de Glòries en un lloc també crític. Els tècnics arrufen les celles. No només cal excavar profundament perquè per aquí passen i es creuen tots els trens de la ciutat, sinó que l'obra se submergeix en el freàtic: en quedarà vuit metres per sota, així que caldrà bombar més aigua que en l'obra del Liceu, que ja rega mitja ciutat. I sent el túnel tan profund em pregunto quina distància ocuparà la rampa de sortida, perquè el segon túnel, més lleuger, ha quedat descartat. Falta, no en fa.

De vegades l'obra pública té aires de ser erràtica. Sense sortir de Glòries, l'Ajuntament ha modificat el bloc de pisos públics que ja estava decidit i l’ha posat a concurs internacional (que queda més fi). En una plaça sense perímetre, on cada cosa va al seu aire, on les obres duraran anys, on els barris que convergeixen es giren l'esquena perquè no saben on mirar, va l'Ajuntament i torna a començar, per un detall, sense tocar un conjunt que és un desastre.

Em pregunto si la insistència en el tramvia de la Diagonal no respon a aquest patró. Fa poc, Germà Bel, expert en infraestructures, deia el que molts experts anteriors van dir de la L9: que aquest tramvia desitjat és propi de nou ric, és a dir, redundant i car. És a dir, inútil. S'estan prenent decisions i buscant pactes abans que es pronunciïn els dictàmens que en principi estan encarregats, estudis que han de ser bàsicament de mobilitat en dos punts clau: l'Eixample i la zona metropolitana. M'encantarà veure la cara dels veïns de l'Eixample, que ara viuen en carrers pacificats, retallades pel carril bici, quan en hora punta els toqui absorbir el trànsit metropolità expulsat de la Diagonal.

I per cert, una bona notícia: els autobusos elèctrics tenen prou autonomia per fer tot el torn sense haver de recarregar. Els 100 milions del tramvia són infinitament més útils portant el metro —la L10— als barris de la Zona Franca, avui desatesos, o traient la Model del seu lloc. Però ara, oh miracle, sembla que es farà tot alhora. Mentre anem pagant, any rere any, les estacions enlluernadores d'un metro que no parem de criticar.