La història de la Julia

Continuant amb tot el que queda fora del quadrilàter de la notícia, aquesta és una d’aquestes històries que tant de bo, senzillament, mai no hagués existit. Era un matí del 2014, posem-hi de juliol, posem-hi que a París. La cita era a les 11. Havíem de parlar de la mort de, suposem, en Javier, després que l’hagués detingut la policia.

Gairebé no se sabia res del que havia passat perquè els fets havien quedat absorbits per una altra mort en condicions similars. Hi havia atacs amb intensitat contra l’autoritat aquells dies. “Parla amb la meva nora”, em va dir el pare d’en Javier, cosa que a mi em va sorprendre bastant. La versió inicial dels fets era que en Javier estava a punt de matar la seva parella, i que si no arriba a ser per la policia, potser ho hauria aconseguit. Els anys, alguns directius molt bregats i l’assaig-error t’ensenyen a dubtar, si és possible, de tot.

Vaig aparcar i allà hi havia la Julia, d’uns 50 anys. Somreia molt i, amabilíssima, només em posava facilitats: em va deixar triar el lloc on fer un cafè, s’oferia a explicar-ho tot, volia pagar la consumició... “No puc caminar gaire de pressa”, es va excusar. Ni vocalitzar gaire tampoc. La Julia tenia més de 100 punts per tot el cos fruit de l’agressió d’en Javier. “Però no em volia matar”, el va excusar.

Aquell dia, a dos quarts de sis de la tarda, la Julia va sortir de casa per fer uns encàrrecs. “Vaig estar fora dues hores, ell es va quedar a casa, mirant la televisió, tranquil”. Però quan vaig tornar “havia pres molta cocaïna”. Estava alterat, estrany. “No em trobo gens bé”, assegura que va dir. En Javier va violar la Julia, li va destrossar la cara, la va tancar al lavabo… “Si no arriba a aparèixer la policia, em mata”, va admetre. Per ella, en Javier va passar dues hores i mitja fora de si. “Deia que jo el volia matar”. També la va esquinçar vaginalment, amb el vidre d’una ampolla trencada.

En l’estona que van trigar a arribar els agents, en Javier havia tancat la porta blindada del pis. No hi havia manera d’accedir a la casa. Ni tan sols sentia els precs del seu pare, que li deia “fill meu, obre”, des del carrer. Al final van ser els bombers els qui van esbotzar una porta lateral. Quan van entrar els policies, en Javier era damunt de la Julia.

“Vaig veure com li van donar cops amb una porra, i també a mi, tot i que sense voler, també vaig rebre”, explicava la Julia, sanglotant, que intercalava en el relat paraules d’amor cap a la seva parella. “Em triava a mi”, repetia, malgrat que podia escollir dones més joves. “El vaig sentir xisclar, vaig sentir un silenci, i es va acabar”, plorava. “En lloc de reanimar-lo, van cridar a l’ambulància”. Mentrestant, a fora, el pare d’en Javier no sabia gaire bé què havia passat amb el seu fill. En Javier va morir fruit d’una barreja de coses: les drogues, l’estrès de la detenció i l’estat d’agitació. La Julia va ingressar malferida a l’hospital, on va necessitar cinc dies per recuperar-se.

Quan tornava a pujar al cotxe, tenia una cosa clara: la Julia era viva de miracle i ella ho sabia. Malgrat això, es va querellar contra la policia, juntament amb la família d’en Javier, i va al·legar que la seva parella va tenir un brot psicòtic i la policia no li va donar el tracte mèdic adequat, sinó de violència de gènere.

Vuit dones van ser assassinades l’any passat per les seves parelles o exparelles a Catalunya. En cap cas no hi havia denúncia prèvia. Tampoc en el de la Julia. La lluita de l’Administració contra la violència de gènere sembla en va. També la de la societat, incloent-hi els mitjans. Què més s’hi pot fer? Aquesta era una de les preguntes que va sortir a la taula rodona “No moren, les assassinen. Les volem vives”, de la BCNegra, en què la professora de la UAB Joana Gallego, especialitzada en el tracte de la dona als mitjans, va demanar que aquest tipus d’assassinats formin part de les pàgines de política. “Que es facin funerals d’Estat”, va reivindicar.

“La gent jove repeteix patrons, tot i que la violència canvia, es fa cada vegada més sofisticada, es perpetua”, explica la psicòloga Alba Alfageme, especialista en violència masclista. Algunes dones són preses d’aquesta realitat, i ningú no pot donar-los-en la culpa. “Acaben veient el món a través dels ulls d’ell, reconstrueixen una vida a la seva mida, la que ell els imposa. Intenten no sortir dels límits per no provocar conflictes i no alimentar la culpa. Es perden a si mateixes”, descriu. “Quan els preguntes: què vols? Qui ets?, sembla que s’hagin perdut a elles mateixes, davant una situació dura de culpa constant”.

Després de parlar amb la Julia vaig decidir no tornar a escriure sobre la mort d’en Javier, en espera del que sentenciï el jutge.