Vindicació de Domènec Guansé

D’antologies de la poesia catalana n’hi ha una pila, però els diccionaris no les recullen totes. El d’Edicions 62 —el renovat— només inclou la de Joan Triadú, que va merèixer almenys dues sèries de versos satírics molt adients: els de Fages de Climent: “Aquest pobre Triadú,/ que per triar no té do,/ si quan tria tria dur,/ és que és un mal triador”, i els anònims (!) d’Antoni Ribera: “Ai, Triadú, ets massa dur en la tria!/ Guaita les ombres dels que has rebutjat/ com ronden la famosa Antologia/ i et demanen un xic de pietat! Llur pecat fou, només, fer poesia/ sense pidolar-te cap certificat;/ llegir Carner i escriure en la ironia/ i no pertànyer a un grup determinat”. Més fúria i menys humor que aquesta va excitar l’antologia marxista-estalinista de Castellet (el marxista) i Molas (l’estalinista).

Les antologies més històriques d’Alexandre Plana (1914) i la de José Corredor-Matheos, bilingüe català-castellà, superior a les altres, són més correctes. La que impulsà Círculo de Lectores, en quatre volums, dirigida per Riquer i Sansone, només té el defecte que hi surten tutti quanti, per quedar els antòlegs bé amb tothom; però s’hi notava més d’un descuit: per exemple, ni s’hi esmentava Carles Miralles. Fer una antologia sempre significa una tria, i una tria sol fer-se amb un concepte: la de Triadú era senzillament curta de vista, nacionalista i devota; ja hem dit quina idea va presidir la de Molas i Castellet; l’antiga de Planas era la que es podia fer quan el Noucentisme amb prou feines despuntava.

Però n’hi una, la més curiosa de totes, de les que no parla mai ningú, desconeguda fins i tot per als nostres historiadors-arqueòlegs, que és una veritable delícia, de tan bàrbara com és: la que va fer Carles Rahola —de fet, més historiador que home de belles lletres—, anomenada Antologia de prosistes i poetes catalans (Girona, Dalmau Carles, 1933). Rahola no devia tenir ni bri, ni gra, ni pessic de gust literari; però, de la mateixa manera que Molas va voler posar èmfasi en la poesia social, Rahola el va posar en un patriotisme passat de moda cap a aquell temps —ara rebrotat, oscil·lacions de la història—, ancorat en la Renaixença, en el lema “Fe, Pàtria i Amor”, i en un populisme comarcal particular, fruit del seu pairalisme. Hi ha poemes esgarrifosos d’Emili Guanyavents, Pous i Pagès, Agustí Esclasans i Trinitat Catasús (era un home), que podrien figurar entre les més esguerrades produccions de la llengua catalana.No hi falten tots els parents de Rahola, per tribut d’amistat; i, per sort, encara que mal triats, hi apareixen Carner, Joaquim Folguera, Clementina Arderiu, Garcés, Salvat-Papasseit i Marià Manent. Però el conjunt és un enorme disbarat.

Immediatament després de publicar-se, Domènec Guansé (1894-1978) va publicar un llibre que es diu Per Catalunya: Contra una antologia escolar, en què afirmava que “res no podia oferir [als escolars del nostre país] una imatge més mediocre, més vulgar i adotzenada de la nostra Catalunya”, i acusava Rahola, sense tenir tota la raó, de ser “un d’aquests catalanistes de darrera hora que ho ignoren tot de Catalunya” —expressió que m’ha fet pensar que els nacionalistes sempre ho són de darrera hora i sempre són poc o molt ignorants: problemes de tota passió, que no fila prim. Naturalment, el que més va revoltar Guansé va ser que l’antologia fos per a escolars. També als últims decennis se’ls ha fet llegir una sèrie de llibres mal triats, a causa de la qual cosa ja tenim tres generacions de catalans que no sabran mai què és la bona literatura. Els arguments de Guansé eren sòlids, la prosa del seu llibre és magnífica; i tot plegat dóna una idea de combativitat i esperit crític que, en aquests moments, no es veu per enlloc: la il·lusió patriòtica sempre té a veure amb l’esperança, però també amb la santa innocència.

¿Penseu que la discussió va acabar aquí? Ca! Rahola va respondre amb un opuscle (Dalmau Carles, 1934) en què tornava a avantposar el patriotisme al gust literari, i en què, feliç, defensava a capa i espasa Anicet Pagès de Puig, Morera i Galícia, Salvador Albert (eren amics), Joan Santamaria i tota la seva antologia.

La gran lliçó d’aquesta diatriba resideix en el fet que va existir. Avui no es publiquen tantes antologies, però sí que ens arriben llibres que esborronen, per llur estil, des del primer paràgraf. La crítica els lloa. I així anem: tots entusiasmats (en grec: posseïts pels déus), però acrítics fins a l’estupefacció.Tenim tres generacions que no sabran què és la bona literatura per culpa de llibres mal triats.