Vivents recalcitrants

L’anècdota diu que, en la França de l’ancien régime, un ciutadà acudí a un magistrat perquè l’havien donat per mort, i sol·licità un canvi en els registres corresponents. El magistrat inquirí els motius de la modificació. “Senyoria, és que jo sóc viu”, afirmà el ciutadà. A això, impertèrrit, el magistrat va replicar: “No en veig pas la necessitat”. En Temps de segona mà, Svetlana Aleksiévitx fa una agudíssima dissecció de l’homo sovieticus a partir d’una pila d’entrevistes a gent que patí l’amarga transició russa. Llibre extraordinari. Per cert, molts entrevistats sostenen que abans (a l’època soviètica) la gent llegia molt més. És el mateix que deien molts intel·lectuals de països situats rere el teló d’acer, víctimes d’aquella sinistra dictadura. Llavors, la gent llegia més. Més i millor, o almenys amb més fervor. Quan una bona part de la gran literatura russa estava estrictament prohibida i els seus autors exiliats, tancats o assassinats, la quantitat de lectors devots —de gent per als quals certs llibres podien respondre a qüestions essencials per a ells— es multiplicà.

És paradoxal i alhora comprensible, no solament perquè els llibres prohibits tenen un atractiu superior. L’odi de les dictadures a l’alta cultura és, al capdavall, un indici segur del valor d’aquesta i incrementa el desig de posseir-la, de la mateixa manera que ningú valora més la llibertat que el presoner. Els qui hem conegut el final de la dictadura i la vidriosa transició posterior, sabem que en aquells anys també es multiplicà la quantitat, i la qualitat, de lectors entusiastes; de gent per a la qual certs llibres ajudaven a copsar alguna cosa important que se’ns havia ocultat amb mala fe. Igual que la censura contribuí a provocar l’aparició d’un sens fi de cinèfils devots que omplien els cineclubs com qui acudeix a una litúrgia salvadora. Aquella mena de cinèfil, i de lector, no ha tingut relleus, o no prou substantius.

De fet, l’alta cultura sempre ha sigut minoritària, i supose que arreu la lectura devota va de baixa, perquè ha de competir amb passatemps menys exigents. També és paradoxal i comprensible que els grans lectors disminuesquen precisament quan la tecnologia permet una difusió incomparable de les lletres, sense filtres ni frens. Amb tot, diria que els països que no han hagut de patir llargues dictadures, tampoc han conegut unes oscil·lacions tan cridaneres del desig lector. Ací, la minva és evident. En els lectors i en el valor que s’atorga al llegit.

Ara mateix, els nostres governants han evacuat una llei segons la qual els escriptors jubilats hauran de triar entre cobrar la pensió pels anys de treball o rebre cap emolument per la seua obra. És a dir, quan un autor té per fi el temps i l’experiència necessaris per escriure la gran obra que ens deu —la que podria explicar el nostre temps, o almenys ens donaria consol per haver-lo de viure—, no rebrà cap compensació per l’esforç que li costi, perquè ningú s’atrevirà a prescindir d’una pensió raquítica a canvi dels molt hipotètics quatre euros que rendeix l’alta cultura a Espanya. No és gaire incentivador. Però és que no es tracta d’incentivar, sinó de desestimar. De grans lectors, ja n’hi ha pocs, i els grans escriptors sobren. Dels uns i els altres, els nostres legisladors pensen el mateix que el magistrat francés: no en veuen pas la necessitat.