L’emoció de ‘Truman’ arriba a l’ànima dels Gaudí

El cinema intimista (i, curiosament, amb la notable presència emotiva del millor amic de l'home, un gos) va ser ahir a la nit el gran protagonista de la VIII edició dels Premis Gaudí, que concedeix l'Acadèmia del Cinema Català després que en la seva gala anual, estrenant seu a l'auditori del Fòrum de Barcelona, reconegués Truman i El camí més llarg per tornar a casa com les millors pel·lícules en llengua no catalana i en català, respectivament. Els llorers, malgrat això, van ser desiguals perquè Truman es va endur la part del lleó, convertint-se en la gran triomfadora: a més de millor pel·lícula, va aconseguir també va fer també amb els guardons de millor director (Cesc Gay), guió (obra del mateix Gay i de Tomàs Aragay), protagonista masculí (Ricardo Darín) i actors secundaris (Dolores Fonzi i Javier Cámara, que va pujar dues vegades a recollir el del seu amic absent Darín).

L'equip de Truman va sortir satisfet  ja que va obtenir més de la meitat dels premis (i els més desitjats) als quals va ser nominada (11). Si no li va anar malament en aquest sentit a la història de la inopinada visita de quatre dies de Tomás al seu amic Julián i el seu fidel gos Truman, tampoc es pot queixar Sergi Pérez, que s'endú el màxim reconeixement del cinema fet en català amb la seva opera prima, que arrenca quan Joel es veu obligat a sortir de casa per vegada primera en molt de temps, incapaç de superar un revés, perquè descobreix Elvis, el gos de la seva dona, moribund; i a sobre es deixa les claus dins. El camí... repeteix anècdota, com el 2015 amb Rastres de sàndal: el millor film en català només va ser reconegut com a tal, sense ressaltar-ne cap altre aspecte.

L'alegria era bastant més continguda entre els equips d'El Rey de l'Habana i Anacleto: agente secreto. Tots dos films, que tenien 12 nominacions cadascun, fins i tot sent les pel·lícules més premiades després de Truman, van haver de conformar-se amb una tercera part, empatant a quatre reconeixements. També van coincidir en la seva tipologia: en la primera, dirigida per Agustí Villaronga (aspirava a millor director) van recaure tots en apartats tècnics (muntatge, música, fotografia i vestuari), aspecte també visible en la de Javier Ruiz Caldera, amb dos dels seus quatre premis de laboratori.

Molt més dur va ser per a Barcelona, nit d’hivern, de Dani de la Orden, que es va quedar sense guardó malgrat que optava a tenir-ne set. Ningú vol la nit, l'última obra de Isabel Coixet, que ja sortia tocada amb tres nominacions, només va recollir el de millor maquillatge i perruqueria.

La cerimònia, en la qual es va lliurar el Gaudí d’Honor-Miquel Porter a l'actriu Rosa Maria Sardà (que no va ser-hi per motius de salut), va donar aspectes d'estar consolidada ja com la gran festa del cinema català. Ho va demostrar la presència de més de 2.000 persones, entre les quals, la plana major tant del sector com l'institucional, amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, al capdavant. No tan sòlida va ser l'agilitat de l'acte, de més de dues hores, que va conduir Rossy de Palma. Vestida amb espectaculars plomatges en el cap i tocats que van arribar a jugar amb el seu nas aguilenc, els seus esquetxos van tenir regust surrealista i no van arrencar gaires somriures (l'excepció: en treure un consoldador negre com a metàfora d'El Rey de la Habana), com es va veure en un president de posat seriós i braços creuats. Però potser era pel guió de la pel·lícula política catalana.