Mor Jacques Rivette, mestre de la Nouvelle Vague, amb 87 anys

El cineasta francès Jacques Rivette, mestre de la Nouvelle Vague, ha mort aquest divendres a París amb 87 anys. Apassionat pel setè art des de la seva infància i admirador de Jean Renoir i de l'edat daurada de la comèdia nord-americana, Rivette va fundar un cineclub al seu Rouen natal, abans de mudar-se a París a finals dels anys quaranta, quan es va inscriure a la Sorbona i va començar a freqüentar els cercles cinèfils del Barri Llatí. Allà va coincidir amb Éric Rohmer, amb qui va fundar la revista La Gazette du Cinema el 1950. Tres anys més tard, tots dos es van integrar a l'equip de crítics de Les Cahiers du Cinéma, on van conèixer François Truffaut i Jean-Luc Godard. El 1963, Rivette va ser nomenat redactor en cap de la revista. La Nouvelle Vague, moviment cinematogràfic d'avantguarda que més tard va sacsejar les tradicions més anquilosades del cinema francès, va néixer en aquesta redacció.

En aquest club de futurs directors, Rivette va ser considerat sempre el personatge més misteriós i introspectiu, alguna cosa així com la veu de la consciència del grup. El 1949 ja va rodar el seu primer curtmetratge, Aux quatre coins, al qual van seguir Le Quadrille (1950) o Le coup du berger (1956), rodat a l'apartament parisenc de Claude Chabrol, considerat per molts la pedra fundacional de la Nouvelle Vague. El 1958 va començar a rodar el seu primer llargmetratge, Paris nous appartient, que ja conté moltes de les obsessions de Rivette –la improvisació, la teatralitat o l'estructura laberíntica– i que no es va estrenar fins al 1962. Amb la seva segona pel·lícula va conèixer la censura: la seva adaptació de La religiosa (1966), l'escandalosa obra de Denis Diderot que va portar a la pantalla amb la complicitat d'Anna Karina, va ser prohibida en un primer moment, abans de conèixer un èxit inesperat entre les joventuts que més tard van sortir al carrer durant el Maig del 68.

Per Rivette, tota pel·lícula havia de ser una experiència única. El cineasta va seguir avançant pel camí de l'experimentació fins al final de la seva carrera, situant-se sempre al marge de les normes i convencions. Rivette mai va abandonar una llarga reflexió sobre la representació de la realitat, que de vegades va traduir en pel·lícules amb durades molt inhabituals, com L’amour fou (1969), de 4 hores de metratge, o l'encara més mastodòntica Out 1 (1970), que durava un total de 13 hores. Rivette també va dirigir Céline y Julie van en barco (1973), Duelle (1975), Noroît (1976) o Le Pont du Nord (1980), rodades en un París misteriós i poètic.

Els personatges femenins són un altre fil conductor del seu cinema. Fidel a algunes de les seves actrius fetitxe, com Jane Birkin, Sandrine Bonnaire, Emmanuelle Béart o Jeanne Balibar, Rivette va rodar amb elles títols com El amor por tierra (1984), La bella mentirosa (1991), Juana la virgen (1993), Alto, bajo y frágil (1995), Vete a saber (2001), La duquessa de Langeais (2007) o la seva última pel·lícula, 36 vues du Pic Saint-Loup (2009), sobre una tropa d'artistes que intenta seguir endavant després de la mort del propietari del circ pel qual treballaven.