Les oliveres de Manel Armengol
El conegut fotògraf de la Transició vol vendre ràpid el seu arxiu de 150.000 imatges
Manel Armengol està cansat. És el penúltim dia d'una feixuga mudança, la cloenda d'una llarga etapa vital. La lluita pel futur incert del seu arxiu de 150.000 fotografies l'ha deixat baldat. La manca d'ingressos econòmics per mantenir el lloguer del seu pis al carrer Pau Claris li ha passat factura en l'ànim. “La vostra és l'última entrevista que concedeixo, no puc més”, diu l'autor d'una de les fotografies més celebrades de la Transició, la d'una melé de grisos atonyinant participants en una manifestació del 1976 per demanar l'Estatut i l'amnistia de presos polítics. A partir de dilluns residirà en un petit habitatge rural heretat dels seus pares a Tiana, envoltat d'una de les coses que més valora: els arbres.
A l'apartament de Pau Claris encara queden embalums. Roba desendreçada, fotografies emmarcades i apilonades per ser carregades pels amics que l'assisteixen; pintures i moltes escultures de fusta d'olivera que Armengol ha creat. Del pati d'aquesta illa de l'Eixample arriben els crits dels nens que juguen a bàsquet a les pistes dels jesuïtes de Casp. Els sorolls de l'exterior i el silenci i el desordre dins la casa creen un ambient de naufragi. L'últim encàrrec fotogràfic que va rebre Armengol –fallit el 2012 per manca de recursos del client– el va portar durant dos anys a recórrer el Mediterrani fotografiant oliveres mil·lenàries. Calcula que necessitaria cinc anys més per completar el projecte, per visitar països com Líbia, Síria, Egipte, Israel o Palestina; països en conflicte on cercar aquests arbres és una iniciativa perillosa: “Aquestes oliveres acostumen a estar en zones muntanyoses on hi ha extremistes. Almenys no els tomben. Abans, a les guerres, el primer que feia el conqueridor era talar les oliveres del derrotat, perquè el proveïen de l'oli que necessitaven per cuinar o pel llum, i perquè eren un símbol de continuïtat de la família”. Armengol apunta que el seu declivi econòmic es precipita quan es queda sense els diners d'aquest projecte.
Les imatges de les oliveres formen part del seu arxiu. Un article del 18 de gener a la revista Report.cat, del Col·legi de Periodistes, va provocar l'atenció dels mitjans de comunicació: Armengol havia d'abandonar el seu apartament i no tenia on guardar dotzenes de caixes i llibres amb el seu material fotogràfic. Finalment, l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va recollir divendres aquest patrimoni per guardar-lo fins que el seu autor el vengui. Armengol apunta que hi ha interès de l'ANC –Generalitat– i de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona –Ajuntament de Barcelona– per tenir-lo. Armengol admet que té pressa per vendre'l: “Necessito els diners per tenir un sostre sota el qual poder viure”.
Armengol va explicar en una entrevista a La Vanguardia que la seva amiga Colita el renyava perquè considera que no s'ha espavilat prou per sortir de la crisi. Armengol somriu i ho confirma: “Jo, com el Paco Elvira, sóc més d'evitar els problemes. La Colita, en canvi, té molta empenta. Ha col·laborat amb tothom, sempre truca a totes les portes. Tenim diferents de manera de ser. Però el que és cert és que la seva feina va ajudar-nos a elevar la cotització de les fotografies dels de la nostra època”. La seva època és la dels periodistes que van començar a treballar a finals de la dècada dels 60. Armengol era redactor, corresponsal per a diversos mitjans a Badalona. La manifestació del 76 li va canviar la vida. El ressò que va obtenir la imatge dels grisos va fer que a partir d'aquell moment els mitjans li demanessin més i més fotografies, fins que va deixar de viure d'escriure. “El periodisme em va ajudar a bastir el relat fotogràfic. Amb 8 o 10 imatges explicava la història. Quan treballava a Tele/eXprés utilitzava un rodet per a tres temes, 10 fotos per tema; no me'n calien més perquè sabia què volia fotografiar”. Va ser corresponsal a Nova York amb Interviú o va viatjar a la Xina per il·lustrar un treball de Baltasar Porcel. Ambdues experiències van ser motiu d'una elogiada exposició el 2014.
Armengol va deixar el fotoperiodisme el 1983 per culpa d'un accident de trànsit. Des d'aleshores s'ha dedicat sobretot a projectes més pausats o vinculats a l'arquitectura, la natura o l'art. L'últim encàrrec que va veure la llum va ser un compendi d'art primitiu d'arreu d'Europa per a la galeria Arte y Ritual, el 2014. Armengol assegura que des del 2013 gairebé no ha venut obra seva a Barcelona. Destaca dues imatges venudes a la fira Paris Photo. El 2015 el tancament de Tagomago, la galeria que exposava la seva feina, va ser un cop dur. Des d'aleshores no ha estat contractat per a cap feina, tampoc durant aquesta setmana que el seu nom ha aparegut als mitjans de comunicació. Armengol s'ho pren amb calma, fins i tot supera el pessimisme confiant que el canvi serveixi per endegar una nova etapa.
Sobre la firma
