El talent del FC Barcelona supera l’entusiasme de l’Athletic

El Barça, sense Messi ni Luis Suárez, ha guanyat a San Mamés. Potser aquesta és la notícia, potser aquest és el resum d'un partit que naixia amb la pólvora intacta de l'Athletic, a l'empara dels seus fogoners, després de cremar-se les mans i els braços al Camp Nou tres dies abans, però que ha acabat convertit en focs artificials, menys espectaculars del previsible, tan fragorosos com s'esperava. El FC Barcelona ha estat un equip pràctic, estalviador, poc detallista, eficaç, de vegades humil, de vegades sobrat, davant d'un Athletic que ha tirat més petards que traques, com a les festes dels petits pobles on el soroll substitueix el color. Ha guanyat el Barça sense Messi ni Suárez i aquesta serà la seva millor notícia, més enllà de fer dues passes de tres per accedir a les semifinals de la Copa, l'objectiu matemàtic. L'altra té més a veure amb l'anímic, amb el psicològic, amb l'esportiu.

El partit ha mort jove. Ha estat una llàstima perquè prometia. La lluita entre l'entusiasme i el talent és com l'oli a l'amanida: realça les insipideses. Sis mosques brunzidores sobrevolaven San Mamés i l'Athletic havia carregat l'escopeta d'optimisme; el Barça de prudència. Les precaucions del Barcelona han estat tan grans, que ha viscut 15 minuts com els equips precaris: orientant-se en la boira, esquivant el temporal, de vegades cap cot, sempre desfilat, com si el blau turquesa li hagués esborrat els senyals d'identitat. L'Athletic superava amb facilitat el lloc de comandament de Busquets, la qual cosa significa automàticament perill a la rereguarda. Però atacava sense bales. Es llançava al buit, com els intrèpids, sense trobar Aduriz, el seu matador, ni Williams, l'espasa del pastís. Plovia, però no tronava. Sense Raúl García, a Aduriz li falta la maroma del gol. Eraso li inflama el pulmó, però s'ho mira des de lluny.

A l'adolescència del partit, l'Athletic ha estat un noi llest i el Barça, el nou de la classe, el que se sap la lliçó però abans atalaia no sigui cas que l'acusin de setciències. Iniesta, Rakitic i Arda jugaven amb l'ànim encongit o amb una paciència exagerada. Neymar, no. Neymar sabia que tenia a San Mamés un d'aquests partits que cal disputar amb sordesa. Si l'haguessin deixat, ho hauria fet amb els auriculars escoltant reggaeton. Ell ha estat el primer que s'ha saltat l'ordre establert amb algunes escapades per mostrar la motxilla del seu talent. Era l'únic supervivent de l'envejable davantera després de la sanció de Luis Suárez i la precaució de Messi. No podia passar desapercebut. Sentia alguna cosa així com baixar de rang en l'escalafó de la mitologia. Però es desconeixia quin seria el resultat de l'equació amb Arda i Munir.

L'Athletic recercava a la biblioteca defensiva del Barça amb més entusiasme que resultats, quan el rival en quatre tocs ha fet gol. Li ha arribat la pilota a Alves, que l'ha donat a Rakitic, tots sols, abandonats pels defenses entusiastes, i el croat l'ha posat al punt de penal i l'ha rematat Munir, reclamant el perquè de la seva presència. S'havia acabat l'adolescència i la joventut del minut 18 premiava el Barça, amb l'excés que sempre suposa el gol.

Neymar posa la punta

Tant era. A la majoria d'edat del partit, l'adolescent, o sigui l'Athletic, se n'ha anat de classe. Corria pel pati de l'escola del camp, per la voluntat de Beñat o el coratge de Lekue, però eren carreres de barriada, intenses, crespades, valentes. Fins que ha arribat Neymar, que vivia còmodament al seu apartament de la banda esquerra i Etxeita li ha obert la porta del gol. El central blanc-i-vermell fa setmanes que emmalalteix de bona conducta, cosa que figura en el certificat de penals dels defenses centrals. Si a això li afegeixes una desatenció plena de dubtes hamletians quan s'apropa la pilota, el normal és que Neymar et robi el DNI, el passaport i l'equipatge. I ho ha robat tot, superant fins i tot la sortida desesperada d'Herrerín, que no ha tocat ni cama ni pilota, ni gespa. O sigui, gol. O sigui la mort natural d'un partit i potser de l'eliminatòria.

De l'esperit de l'agost, de la Supercopa, de l'estímul emocional davant l'adversitat. En aquest moment, recentment inaugurada la joventut, en el minut 24, el Barça ha estat el Barça. Iniesta ha trobat el seu lloc i la pilota, o sigui el seu equip ha trobar el rellotge que li ha marcat l'hora, aquest que avança i es para quan és necessari per arribar a temps o perquè el rival arribi tard a tots els llocs.

Massa jove ha mort el partit per tot el que quedava per viure. L'Athletic, amb l'escopeta buida, somiava amb les remuntades històriques. Més que futbol, proposava lluita, cor, aquestes sensacions. Ha millorat amb l'entrada de Muniain, que li ha donat tacte, i de Sabin Merino, que ha proposat envergadura. El Barça s'ha arraulit al dormitori plaent dels seus gols i ha decidit que la guerra s'havia acabat. Un parell de sortides voluptuoses, un parell de xuts llunyíssims de Munir i Piqué per venjar l'afront de San José a Ter Stegen a la Supercopa. I res més. Ofici, perquè dos gols a domicili són molts gols a la Copa i a la Lliga. I perquè l'Athletic, amb tot el seu esforç, la seva fe, amb prou feines ha aconseguit obres edificants. Fins al minut 81 no ha aconseguit exigir el millor de Ter Stegen, en una rematada de Sabin que l'alemany ha elevat per sobre del travesser. Massa trànsit per tan poc recorregut. Massa suor per tan poc sou.

Almenys ha cobrat la paga extra, gairebé en la conclusió de la jornada, quan Aduriz ha caçat un servei de San José, desatès per la defensa. A la Liga seria el gol de l'honor, que es deia; a la Copa, els gols valen més, però tenen gust de poc quan el rival n'aconsegueix més. Potser hi ha hagut molta pólvora mullada, però la que ha explotat l'ha incendiat el Barça. I és el que compta, el que queda, el que val.