Pasolini, autobiografia concentrada

Poeta delle ceneri és un text de Pier Paolo Pasolini (1922-1975) escrit presumiblement el 1966 —comença dient que té 44 anys— i trobat entre els seus papers després de mort. Es va publicar el 1980 a la revista Nuovi argomenti i ha estat incorporat posteriorment a les recopilacions de la seva poesia. Un títol alternatiu, o complementari, era Who is me; això i una anotació al marge que diu “Apèndix al volum antològic de versos” fan pensar que va ser redactat amb una certa intenció confessional i programàtica. En un cert moment, diu: “No estic fent res més que un poema biobibliogràfic”. La importància d’un text que té aproximadament 850 línies no pot ser gaire pel que fa a dades biogràfiques concretes, però sí que en té molta com a declaració personal, ja que reuneix els aspectes que ell considerava essencials o més significatius de la seva vida, si més no en el moment de redactar-lo.

Al text, doncs, hi trobem: la mort del seu germà, el 1945, en un enfrontament entre grups de partisans d’ideologia contrària; els seus inicis en la poesia, als 20 anys, en la llengua del Friül; la fugida a Roma amb la seva mare, el 1950, abandonant el pare, intractable i malalt; el seu establiment en una àrea suburbial, i la primera feina, de mestre; les primeres novel·les, i el primer film, el 1960, Accatone; els processos judicials a conseqüència de les denúncies que li posaven gairebé a cada obra nova. També hi esbossa l’argument d’obres que duia de cap, com el film i també narració Teorema, o les obres teatrals Pilade i Affabulazione. Tot plegat entremesclat amb judicis sobre l’activitat creativa —“Cap artista és lliure en cap país. És una contestació vivent”— i les habituals opinions polítiques extremistes: acusa la burgesia italiana de sentir odi pel món subproletari, un odi que arriba a ser racista, i afirma també que “les meves novel·les l’han desencadenat”.

Tres vegades diu haver-lo escrit “en un estil no gens poètic perquè tu no em llegissis com es llegeix un poeta”; tanmateix, tot i no ser en vers, el relat té, com diu Pere Gimferrer en el breu pròleg a aquesta edició catalana bilingüe, “un art cadenciós de ritme oral” especialment seductor, que el fa apte com a monòleg teatral, cosa que la traducció reflecteix en gran part. S’hi troba a faltar, això sí, més informació sobre el text —per exemple, quan hi trobem punts suspensius o parèntesis angulars, hauríem de saber què signifiquen sense haver de recórrer a l’edició original— i sobre les circumstàncies històriques, que si bé podien ser prou conegudes pel lector italià coetani, al lector català, 40 anys després de l’assassinat de Pasolini, li són més estranyes.

El mateix any que va redactar aquesta autobiografia concentrada, l’escriptora i periodista Oriana Fallaci va publicar una entrevista que li va fer a Nova York; el qualifica de “marxista convençut” i de “cristià enrabiat”, i apunta una frase premonitòria: “Som molts a pensar que, si no para, el trobarem amb una bala al cor o amb el coll tallat”. El compromís de Pasolini amb una visió revolucionària del món, que inclou també la crítica al mateix Partit Comunista, és patent en la seva obra cinematogràfica, narrativa i assagística, fins a l’estridència —“la burgesia italiana del meu voltant és una tropa d’assassins”—, i pot haver tingut a veure amb el seu cruent final, però al principi hi havia la poesia, i mai no la va abandonar, tot i tendir cada cop més a escriure brutalment. Prou ho demostra el final de Poeta de la cendres, en què expressa el desig de retirar-se a compondre música enmig d’un paisatge digne d’Ariosto; potser ja era massa tard.