Debats constituents

Les imatges de la plural marea democràtica que va inundar el Congrés dels Diputats fa una setmana condensen bé el canvi polític i social que s'ha produït en els últims cinc anys. Un canvi potser no tan profund com semblava anunciar-se en el seu moment. Però impressionant, en tot cas, i en certa manera irreversible.

Primer va ser l'emergència del moviment civil sobiranista a Catalunya. Després el 15-M i les diverses protestes contra les retallades socials i les polítiques d'austeritat impulsades per la troica, el Govern estatal i diferents governs autonòmics. Més tard va venir la irrupció de noves forces del canvi a les eleccions europees del 2014, a les municipals i autonòmiques de maig del 2015, a les catalanes del 27 de setembre i a les generals del 20 de desembre. I en el camí, nombrosos casos de corrupció que van deixar greument ferits, encara que no acabats, bona part dels partits que van protagonitzar el règim sortit de la Transició.

Tots aquests factors s'han combinat aquests anys de diferents maneres i amb una intensitat dispar. I han acabat conformant un escenari polític inèdit, encara obert, amb inequívocs components constituents. Allò vell no acaba de morir, sí, però el que és nou s'obre pas amb ímpetu. L'immobilisme, la repetició amb escasses variacions del guió del tornisme, amb els seus protagonistes i els seus temes de sempre, han rebut un cop decisiu. És veritat que l'horitzó d'una coalició PP-PSOE, o d'un Govern solitari del PP basat en l'abstenció del PSOE i Ciutadans, existeix. No obstant això, es tracta d'opcions fràgils, que pocs imaginen estables i amb capacitat per incorporar les demandes gestades en els últims anys.

La idea de procés constituent, que ha estat al centre de moltes exigències de canvi social i polític, no ha adquirit encara la força suficient per convertir-se en realitat. No obstant això, ha passat a condicionar de manera decisiva les grans alternatives que avui són a l'agenda. Ni l'immobilisme ni el reformisme de mínims apareixen ja com a alternatives viables. Qualsevol debat polític realista que es planteja en l'actual context acaba tenint connotacions constituents.

Allò vell no acaba de morir, però el que és nou s’obre pas amb ímpetu

En l'àmbit estatal, el mateix PP, instal·lat en l'última dècada en un quietisme exasperant, ha acabat reconeixent que la Constitució s'ha de reformar. Al PSOE, per la seva banda, creixen les veus que admeten que aquests canvis ja no es poden reduir a simples retocs i que han d'incloure, almenys, un sistema electoral més proporcional, el blindatge dels drets socials i ambientals, el reforç de certes llibertats bàsiques, la millora dels mecanismes de participació ciutadana i de lluita contra la corrupció, i sobretot la flexibilització del procediment de reforma de la Constitució.

És cert que molts d'aquests temes no apareixen plantejats amb la valentia que exigeix el moment, com passa amb la submissió incondicional als grans creditors consagrada per l'article 135. I que en altres camps, com el del reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat, ni tan sols s'inclouen propostes ja previstes en la boicotejada reforma estatutària catalana del 2005-2006.

No obstant això, es tracta de qüestions que, després de les mobilitzacions i el cicle electoral dels últims anys, es plantegen avui en uns termes molt diferents. Podem, En Comú Podem, Compromís, En Marea o Esquerra Unida els han atorgat, cadascun amb la seva pròpia èmfasi, una centralitat i un abast més amplis. No només exigeixen blindar els drets socials i millorar la participació. Demanen fermesa davant de l'austeritat, eradicar les portes giratòries, protegir els béns comuns i fer passos creïbles per garantir la independència dels òrgans de control. I demanen, clarament, una resolució democràtica a la qüestió territorial, que passi per un reconeixement explícit del dret a decidir sota la forma d'un referèndum.

En molts d'aquests temes, l'acostament entre les candidatures emergents i altres forces perifèriques amb el PSOE és difícil. Però no impossible. Sobretot si aquest tingués el coratge de reinventar-se recuperant la seva millor història. Si deixés de mirar el búnquer i reconegués la pluralitat de veus del canvi que avui estan presents al Congrés. Si s'alliberés de la tutela conservadora de Susana Díaz i si mirés més gent com José Antonio Pérez Tapias, Odón Elorza i fins i tot a alguns noms del PSC.

L’acostament entre les forces emergents i el PSOE és difícil,
però no impossible

Tot això obligaria el PSOE a explorar una sortida a la portuguesa, sí, però en un marc plurinacional on el reclam de sobiranies diverses no es pot desatendre. I això exigiria, per la seva banda, una proposta de reforma constitucional que anés més enllà d'un model autonòmic caduc i que inclogués de forma explícita vies per a l'exercici del dret a decidir. Fins i tot ERC, a través del seu senador Santiago Vidal, acaba de suggerir aquesta alternativa en anunciar una moció perquè la Constitució espanyola reconegui en el seu articulat el dret a l'autodeterminació (una qüestió que ja es va proposar en el debat constituent del 1977-1978).

És difícil saber si el partit liderat per Pedro Sánchez serà capaç d'estar a l'altura d'aquests reptes. Però si això passés, si el debat d'investidura vingués acompanyat d'aquest reconeixement de veus plurals, d'una proposta constituent valenta i d'un compromís amb un pla creïble de rescat social i de lluita contra l'austeritat, no només guanyaria força una possible alternativa al PP o a una nova coalició conservadora. També seria més senzill desbloquejar l'actual situació catalana.

A Catalunya, com és ben sabut, hi ha una majoria parlamentària independentista. Aquesta majoria no es pot subestimar. Però no té la força i el suport social suficients per fer efectiva una declaració unilateral d'independència. O per aconseguir-la en uns mesos, si es prefereix, a través d'un procés constituent que només podria impulsar una assemblea específica escollida amb aquest propòsit (i que exigiria nivells de desobediència ciutadana elevats i de moment improbables).

El que sí que hi ha a Catalunya, en canvi, és un consens ampli, dins i fora del Parlament, entorn de l'esgotament de l'Estat autonòmic i la necessitat d'un debat constituent propi. Aquest consens inclou gent identificada amb ERC, amb la CUP i amb CDC. Però també amb el que representen forces emergents com En Comú Podem i potser amb part del PSC.

Aquesta majoria àmplia, en el fons, és sobiranista. Vol decidir el seu futur lliurement, sense haver de demanar permís, i vol fer-ho des de Catalunya. I per això exigeix no només un referèndum, sinó un debat constituent sobre un nou model de país. Es tracta d'una majoria que vol blindar, al mateix temps, drets socials i llibertats nacionals. Que vol ampliar els mecanismes de participació i de lluita contra la corrupció i decidir com haurien de ser l'educació o un poder judicial amb característiques pròpies. I es tracta, sobretot, d'una majoria que vol saber si encara pot fer-ho en el marc d'un Estat genuïnament i lleialment plurinacional o si només li queda assajar el seu propi camí fora d'aquest marc.

Si aquests moviments constituents, que també comencen a despuntar a Galícia, el País Basc, el País Valencià i fins i tot Andalusia, fossin capaços de vincular-se d'una manera fraterna i plural, i sobretot, si vinguessin acompanyats de mesures comunes de rescat social, d'impugnació de l'austeritat i de tutela dels béns comuns, el salt podria ser majúscul. La correlació de febleses de la qual parlava Vázquez Montalbán podria convertir-se en autèntica potència de canvi. I el desafiament democràtic iniciat amb el 15-M, les marees ciutadanes i els diferents moviments sobiranistes i municipalistes dels últims cinc anys podrien il·luminar, per fi, autèntics processos constituents. És a dir, una sortida neta a la qüestió social i territorial, amb institucions republicanes lliurement federades, confederades o independents, capaces de projectar-se a Europa i de guanyar per a les seves gents i els seus pobles un futur esperançador. Val la pena intentar-ho.

Gerardo Pisarello és professor de Dret Constitucional i primer tinent de l'alcaldia de Barcelona.