Messi defensa Shakira

Les pancartes de la Curva passen de mà en mà com si fossin anònimes o no pertanyessin a ningú a l'espera de ser analitzades per la Comissió Antiviolència. Així són les coses del futbol, que traspua masclisme a la graderia i encara fa olor de calçotets a la premsa, amb els clubs sempre a l'espera de burlar la llei i el càstig, ni que sigui per greuge comparatiu, tots còmplices del mateix mal: més val combatre una sanció que fomentar l'educació, tant se val que sigui l'Espanyol o el Barça.

Tot i que les referències dels seguidors de l'Espanyol a Luis Suárez i Messi van ser també reprovables, i la copiada de Mourinho va resultar especialment condemnable —“Pau, el teu peu ens mostra el camí”—, cap text mereix més condemna que el que es refereix a la parella de Piqué: “Shakira és de tots”. La pancarta va ser concebuda de manera maquiavèl·lica pels aficionats, defensada de forma burlesca per assessors jurídics consultats a aquest efecte i assumida de manera perversa per la junta de l'Espanyol.

Ningú va sentir la necessitat de demanar que fos retirada per violenta —com va fer Hiddink a Mestalla quan no va autoritzar l'inici d'un partit per advertir que a la graderia hi havia una esvàstica—, sinó que es va exhibir com a mostra d'enginy —igual que la mostrada en el seu moment al Camp Nou contra Núñez —“Maria Lluïsa, porta'l al cinema”— i els seus autors fins i tot van consultar el diccionari per sostenir que ningú podia sentir-se ofès, ni tan sols Piqué. Aquí va perdre la raó el club que presideix Collet.

Malgrat que el club blanc-i-blau té arguments per sentir-se menyspreat i maltractat, no es va saber reivindicar en els últims tres derbis, i menys després de saber que les pancartes van ser escrites a l'estadi de Cornellà-el Prat. No va estar bé l'Espanyol ni el Barça, que va fer el sord, el cec i el mut per no ser acusat de xivato i escalfar el partit, ni els aficionats, que van aplaudir o van consentir l'escarni per entendre que era la millor manera de respondre al central del Barça.

La pancarta va ser concebuda de manera maquiavèl·lica pels aficionats, defensada de forma burlesca per assessors jurídics consultats i assumida per la junta de l'Espanyol

L'únic que va estar a l'altura va ser Messi. El 10 va jugar com si es tractés d'una final, com si li anés la vida, sense reparar en el marcador ni en el fet que estava envoltat de suplents, insensible als insults de la graderia i a les entrades dels contraris, divertit fins i tot amb el seu marcador Álvaro: “Ets molt baix”, li va etzibar el central; “i tu molt dolent”, va respondre l'argentí. Ningú va defensar millor el Barça i l'honor de Shakira que Messi. La seva va ser una lliçó per a l'Espanyol i també per a Luis Suárez i Neymar.

Hi deu haver algun periquito que va advertir menyspreu en els tocs amb la pilota de Leo i en la seva mirada de desdeny, una observació discutible després del desplegament del davanter del Barça, molt centrat a constatar les coses bones i dolentes del nou pla disposat per Luis Enrique: 4-2-3-1. Les assistències de Messi van ser la millor resposta a la violència expressada a la dedicatòria a Shakira i a la retòrica utilitzada per Collet sobre el “nacionalbarcelonisme” i d'Alves sobre “la puta porqueria”.

A l'espera de la decisió, Messi mereix ser aplaudit per jugar a futbol millor que ningú en un escenari preparat per a un linxament com a resposta a un altre linxament provocat en un anterior linxament. Al futbol només el redimeixen els seus futbolistes.