“Ara cal donar-se la mà, i no l’esquena”

Pregunta. Ara la gent està com si no es tolerés.

Resposta. La tolerància és una virtut important, però sempre l'expressem en negatiu: “No et tolero”. Sembla que tolerar sigui atorgar un permís a l'altre! El salmó és molt especial, neda a contra corrent. Hi ha gent que ha començat a callar, perquè s'ha cansat d'anar a contra corrent. Aquí et sents una mica ofegat perquè t'estan empetitint el món.

P. El debat és, per dir-ho així, monoteista.

R. Fa molts anys em van convidar a una conferència titulada Homosexualitat i fet nacional. Homosexualitat i fet nacional! Com que el debat es focalitza tant, la gent s'avorreix. Tolerar és també tolerar l'independentista, compte. Però, ostres, matí i tarda i fins a la sopa parlant del mateix!

P. Ja no hi ha marxa enrere?

R. No! El dia que ho senti em rendiré, i jo no em rendeixo. Hi ha hagut una desafecció molt gran que, a més, ha coincidit amb una crisi econòmica molt profunda, així com un estil molt en clau nacionalista que ara està en ebullició. No s'arregla de cop i volta, això també ho sé. Però anirem arreglant cosetes.

P. Per exemple?

R. Quan treballava a Madrid em va venir a veure un amic. Anàvem parlant en català i el taxista ens va preguntar per què parlàvem així. Li vaig preguntar si hagués dit el mateix si estiguéssim parlant en alemany. "Home, no!", va contestar. Esclar, vostè pensa, li vaig dir, que com que som espanyols hem de parlar en espanyol. Doncs hauria d'estar feliç de viure en un país que té diverses llengües. De vegades reduïm Catalunya i Espanya com si fossin dues persones. No. L'excusa no és centrar-se en les incomprensions per treure la conclusió que això no té solució.

P. I en té?

R. En té, si avancem en educació i cultura. Igual que als que som catalanistes ens veuen com a estranys a la resta d'Espanya i els independentistes a Catalunya ens veuen com a estranyíssims. Es preguntaran: aquest senyor que diu que és catalanista, com és que vol seguir unit a la resta? Quan parlo amb independentistes els dic: I la sort que tenim de ser espanyols? Si haguéssim estat francesos ja no parlaríem ni en català! El debat assenyat ara que som aquí (i hi serem fins a la fi dels temps), és quina ha de ser la millor relació amb els veïns.

P. Quina és?

R. Donar-se la mà i no l'esquena... Carles Puigdemont va tenir amb mi una petita polèmica quan li vaig parlar de l'encaix de Catalunya a Espanya. Li vaig recordar que en català encaixar també significa donar-se la mà, “encaixar la mà”... Jo no em rendeixo.

P. Ell no li va donar la mà quan va acabar el seu discurs d'investidura...

R. Ell s'ho va perdre, perquè jo dono la mà millor que ningú!

P. Què respecta dels que no estan d'acord amb vostè?

R. Tot. L'única cosa que em genera repugnància és la gent que pretén imposar les seves idees; amb això sí que sóc intolerant. Catalunya és un lloc amb una societat tan barrejada, tan mestissa, amb dues llengües i moltes aportacions de gent de fora. Això ens fa rics. No tenir prevenció al que és diferent, a allò diferent, sinó ganes de comptar-hi. El meu lema seria, en andalús: Nasío pa' pactar!

P. Hi ha alguna cosa del que passa que li faci por?

R. La intolerància. La ignorància. El meu propi desconeixement.

P. Per això llegeix tant.

R. Sóc un mal lector, perquè sóc ansiós. Compro llibres, els apilo, i no tinc temps de llegir-los. Evasió, novel·la. Gerald Durrell, Yourcenar... De Yourcenar vaig llegir de jove Alexis o el tractat del combat inútil... Aquí vaig trobar referències que em van fer entendre la meva pròpia homosexualitat, i per aquí vaig seguir amb Wilde, Isherwood. I Sonetos del amor oscuro, de Lorca!