De Maragall a Monzó
No descric sinó l’aspiració legítima d’estabilitzar una societat que acorda amb si mateixa mantenir el que li és propi de manera democràtica, dinàmica i inclusiva
Quan vaig dir que m'alegrava que el resultat de les eleccions obligués Junts pel Sí i la CUP a negociar vaig rebre nombrosos correus. Van ser el final d'una llarga llista de retrets que s'intensificaven cada vegada que recordava la distància ideològica que separava els corrents més allunyats de cada formació. Com ho he fet en aquest mateix diari, els articles es poden rastrejar sense cap problema.
De vegades les coses passen perquè han de passar i l'aritmètica té raons més profundes que l'atzar del diputat 63 de Girona o de l'empat inversemblant de l'assemblea de Sabadell. Si es tractés d'interpretar els arcans algú diria que el diàleg era inajornable.
Les converses entre la Junts pel Sí i la CUP reprenen una tradició de llarg recorregut en la política catalana de l'últim segle, que ha metamorfosat les seves coordenades i els seus actors mantenint-los una part del seu esperit inicial. És necessari tornar al XIX, passar per aquests nusos socials i culturals que van ser Verdaguer i després Maragall i les seves diverses ciutats del perdó. És bo recordar que el catalanisme va intentar crear vincles entre la pervivència de la cultura amb l'horitzontalitat del poder. La Santa Continuïtat, que deia D'Ors, algú que no va saber mantenir-la fins al final.
No descric sinó l'aspiració legítima d'estabilitzar una societat que acorda amb si mateixa mantenir el que li és propi de manera democràtica, dinàmica i inclusiva. D'aquí ve el perjudici de les polítiques pròpies que no beneficiïn la majoria o que no reparteixin el benefici de manera equitativa. Imaginar la pàtria completa de Pere Quart requereix reconèixer que també hi ha exilis econòmics. Imaginar-la, també, és recordar que els atacs a la immersió lingüística responen al mateix patró polític que va enviar el poeta a l'exili.
Malgrat la tradició i del plagi, vam estar a punt de repetir errors comesos fa 80 anys. Els descrivia Joan Sales i no seré jo qui el corregeixi. L'eterna discussió esgotadora dins del catalanisme, que s'embolica en les seves pròpies contradiccions: els uns volien sortir d'Europa, els altres intentaven treure pors assegurant que la sortida era inviable; els uns es declaraven anticapitalistes, els altres calmaven els inversors; els uns i els altres condicionaven el president... La història de sempre.
David Fernàndez ens va recordar Indesinenter, el poema d'Espriu i que fins i tot per a la llibertat fa falta hàbit. Els partits catalans han estat acostumats a jugar a futbol sala i ara cometen tots els errors propis dels jugadors que surten a jugar en un camp gran i que il·lustra el ridícul que hem viscut aquests tres mesos. No en va una de les condicions i de les conseqüències de la política autonòmica és la jivarització i la servitud, representar sempre una mena d'escopeta regional.
Ha arribat el moment de buscar Ferrater a YouTube, en el recital del Price del 1970, de rellegir la seva Cançó del gosar poder, una altra ciutat del perdó i, ja que hi som, acabar veient de nou Pere Quart al mateix escenari: escoltin els crits del final del vídeo. De tot això parlàvem aquests dies encara que no sabéssim fer-ho, aquests eren alguns dels nusos que intentaven desfer la CUP i Junts pel Sí, encara que la malaptesa provoqués el sarcasme i el menyspreu de propis i estranys. Què esperaven? Que sortís bé a la primera? El ridícul és el resultat de centenars d'anys sense política pròpia. Monzó ens ho va explicar la mar de bé a Davant del rei de Suècia.
Bé està el que bé continua. Hi ha hagut pacte malgrat tots els defectes que li troben tants opinadors, el procés independentista continua condicionant, i de quina manera, la política espanyola. Ja veurem la continuació i el reforç de la Gran Coalició per a Assumptes Catalans i comprovarem que l'Estat pot rebaixar sense problema Podem o, arribat el cas, Podem pot rebaixar sense problema la seva exigència de referèndum, com va dir Mònica Oltra la setmana passada. Els compromisos de Compromís, fia-te'n.
El relat continua perquè el problema persisteix, perquè fins i tot prescindint de l'Estat, es tracta de veure quin tipus de societat es vol i es pot a Catalunya. El consens no és possible, per l'Estat tot és un regal i no entén cap altre llenguatge que la força. Té una Constitució, però necessita que algú li escrigui el seu país del perdó. Espanya continua sense escoltar, estimat Maragall.
Francesc Serés és escriptor.
