Puigdi, l’independentista d’Amer

“M'enganxes preparant el discurs i no et puc atendre encara. Disculpa”, escriu Carles Puigdemont, poques hores abans del ple de la seva precipitada investidura, que fins i tot va agafar per sorpresa la seva família. “Ho vam saber per una piulada”, explicava aquest diumenge el seu pare, un home de 88 anys, quan sortia de la missa de les 12.00 a Amer, una localitat de 2.300 veïns de l'interior de Girona.

Carles Puigdemont, de 53 anys, el segon de vuit germans, és un periodista proper, inquiet, bregat en l'àmbit institucional en la política municipal, que tots coneixen com a Puigdi. “Des dels 16, 17 anys, té el país al cap”, expliquen persones del seu entorn, una implicació política que es va traduir en la fundació de les joventuts de Convergència a Girona el 1981. Però “mai havia entrat en guerres per càrrecs o per formar part de les executives”. Fins al 2006 no va fer el pas institucional, com a diputat al Parlament.

Abans, es va caracteritzar per una incontenible vocació emprenedora. Va muntar l'Agència Catalana de Notícies, que el 1999 ja tenia periodistes multimèdia que treballaven amb portàtils, va viatjar per Europa i va escriure el llibre Cata... què?, on parla de la visió de Catalunya a l'estranger. Va crear l'editorial Cat Edicions i després el diari en anglès Catalonia Today, que encara existeix, dirigit per la seva dona i mare de les seves dues filles, la romanesa Marcela Topor. Tots dos es van conèixer quan ella va viatjar a Catalunya convidada pel festival de teatre no professional Fitag.

“Sempre se l'ha acusat de tenir arrancades de cavall i frenades de burro, de tenir grans idees i abandonar-les després per altres de noves”, diu una persona del seu entorn, que el defineix com a “nerviós, inquiet, un cul de mal seient”. Té un caràcter “peculiar”, asseguren altres fonts que el coneixen professionalment. “És un home de pocs amics, però molt fidels”, afegeixen.

Ha construït la seva trajectòria sota l'abric de Convergència, sense assumir cap càrrec fins que el van escollir per dirigir la Casa de Cultura de Girona (2002-2004), que depèn de la Diputació, un lloc clarament polític.

Com a alcalde de Girona, ha posat la ciutat al capdavant de l'independentisme més petri. Girona va ser denunciada per incomplir la llei de banderes, per llogar trens el 2013 per la Diada i ara està sent investigada per l'Audiència Nacional per adherir-se a la declaració rupturista del Parlament del 9 de novembre. També va declarar a la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, persona non grata a la ciutat per les denúncies contra el Consistori. Governa en minoria, la qual cosa l'obliga a pactar amb altres forces, fins i tot amb el PP.

També ha intentat posar Girona al mapa com una gran ciutat, una de les seves obsessions, amb iniciatives com acollir part del rodatge de Joc de trons. I ha portat la revolució 2.0, transformant l'oficina de comunicació i la presència del Consistori a les xarxes. Des del 2007, té compte a Twitter, que porta ell mateix.

De la seva capacitat negociadora, destaquen dos episodis: tot i que no es podia veure amb Joaquim Nadal, un poder fàctic socialista a Girona, va aconseguir que presidís la Taula Ciutadana pel Dret a Decidir de la ciutat. També se li atribueix el mèrit que el cantautor Lluís Llach encapçalés la llista de Junts pel Sí a Girona.

“La missió serà de 18 mesos. No ve per quedar-se; no crec que vulgui fer carrera”, assegura una de les persones que el coneixen. I afegeix: “No s'arronsarà ni una mica”.

“Podeu confiar-hi”, diu l'Anna, la seva cinquena germana, des de la fleca familiar a Amer, on arriben els veïns per felicitar-los. “Gràcies”, li diu una àvia emocionada. L'Anna espera poder tancar dimarts la pastisseria i anar a la presa de possessió del seu germà com a president. Una cosa que no haurien imaginat mai.