Com forçar i riure’s del votant

Artur Mas s'aparta, tot i que a mitges: tutelarà l'hereu, Carles Puigdemont, des del control del partit; pretén aconseguir la poltrona que li vingui més de gust –probablement la de gran ambaixador volant–, i adverteix que supervisarà els seus botxins penedits de la CUP.

Encara que amb aquestes limitacions, la dimissió agafa un valor de catarsi semblant al d'unes eleccions, tot i que a costa que la seva funció d'aclarir el mapa polític sigui molt inferior.

Gairebé totes les dimissions –les honestes, les deshonroses i les plusquamperfectes– s'erigeixen com un fet que demostra un fracàs, una impossibilitat o una obsolescència.

Aquesta dimissió no és una excepció. Però el fracàs no és només de Mas, sinó de tot el seu projecte, el procés, entès com un camí a la independència il·legal, unilateral, minoritari i exprés. Els seus successors podran reincidir-hi i intentar insuflar-li una nova vida, i en tenen tota la intenció, però no és probable que si insisteixen en aquestes mateixes estúpides característiques cullin resultats molt millors.

Amb la dimissió d'ahir va quedar certificat el triple fiasco d'aquest procés: de l'estratègia independentista. Ni en les eleccions plebiscitàries del 27-S el plebiscit per marxar va sortir guanyador, ja que ningú al món (ni tan sols la CUP) ho va reconèixer, i és que va concitar només el 47,8% dels vots. La declaració de “desconnexió” i insurrecció que el 9-N posava un termini a la independència i tres lleis cabdals immediates (mai escrites) va ser sostinguda uns pocs dies pels seus patrocinadors; ni les eleccions com a tals van llançar una majoria suficient com per, si més no, investir un nou president.

Per aconseguir-ho s'han hagut de forçar procediments i institucions fins a límits escandalosos en un escenari surrealista, ha calgut refer als despatxos els resultats electorals de setembre: tal com va lletrejar el cessant, el que no ens van donar les urnes, ho hem aconseguit “amb la negociació”.

Com? Forçant un grup –l'antisistema CUP– a renunciar a la majoria dels seus parlamentaris i deixant que els absorbeixin –heroicament– dos dels seus components com a aval per aconseguir la majoria.

Encara que s'admeten apostes sobre el futur d'aquesta congregació de Mas, no és segur que el tractat de Versalles que se li imposa doni el resultat esperat de l'estabilitat parlamentària, jurada o no per escrit: la vida fa moltes voltes, molt de pressa i més en un veritable Dragon Khan, aquest de debò, de Catalunya. Millor no donar-ho per fet.

Però més greu encara que aquest interrogant és el fet del tipus de reflexos d'escassa densitat democràtica exhibits per convergents i cupaires. Algú s'ha preguntat pels perjudicis infligits als drets dels electors del grup (encara que sigui) extremista?

Van votar i resulta que els escollits contradiuen en bloc el pla social que els van prometre acceptant una còpia falsa i, a més, passen en part al grup de Junts pel Sí, a l'enemic capitalista. Per alguns aquest desdeny no val res i així els electors –igual que els votants nacionalistes moderats– aprendran en carn viva. Però un demòcrata ha de patir quan no compleix amb el principi representatiu, després d'haver-ho fet el de legalitat i el de seguretat jurídica.

També és previsible que sofreixi (encara més) el prestigi de la institució d'autogovern, la Generalitat. El control a distància del president que segurament s'investirà avui (excepte exercicis parlamentaris paralitzadors), a càrrec del seu antecessor, des de la plataforma del partit, potser serà útil a Convergència, però menys als catalans.

Per més inri, el cessant va assegurar que els beneficis de l'operació (que va enumerar, sense èxit) superen als seus costos. Ignots?: esclar.