Què ha passat amb ‘Charlie Hebdo’?

Un any després de l'atemptat que va aconseguir delmar la seva redacció, Charlie Hebdo ha deixat de ser aquell petit setmanari satíric d'una altra època, a estones malvolgut i una mica passat de moda, per convertir-se en una icona del combat per la llibertat d'expressió i contra el fonamentalisme. Fa 12 mesos va estar a punt d'abaixar la persiana, però avui neda en l'abundància, gràcies a les seves vendes milionàries i a les generoses donacions de les quals ha estat beneficiari. Malgrat tot, el seu futur continua sent incert, a causa de les lluites internes pel control de la revista i les dificultats per reinventar la publicació amb un equip nou, sense comptar amb la càrrega psicològica derivada dels atemptats del gener del 2015.

Fa uns mesos, el redactor Patrick Pelloux, supervivent de la massacre, va anar a veure un documental sobre François Cavanna, fundador del setmanari el 1969. Va sortir del cinema amb una convicció: “El diari consistia en una colla de paios reunits en un bar, que bevien copes mentre dibuixaven. Això ho hem perdut. Ara, quan algú riu a la redacció, se sent culpable”. Poc després, Pelloux decidia abandonar la revista. El mateix acabava de fer un històric de l'equip, el dibuixant Luz, que va signar la portada del primer Charlie Hebdo publicat després de l'atemptat, aquell número especial “dels supervivents” que va aconseguir vendre 7,5 milions d'exemplars a tot el món. Pelloux va justificar la seva sortida per l'extenuació provocada pel seu tractament “a càrrec de tres psiquiatres diferents”. Luz va dir que estava fart de dibuixar Mahoma i va apuntar a “problemes d'inspiració”.

Però tots dos obviaven un altre tipus de problemes, relatius a la batalla que s'ha lliurat a l'interior de la revista durant els últims mesos. Ja el març passat, 15 membres de la redacció —entre els quals hi havia Pelloux i Luz— van signar una tribuna a Le Monde on denunciaven el funcionament “opac” de la revista i exigien que es constituís en una societat cooperativa, en la qual els integrants de l'equip es repartissin les accions a parts iguals. “Rebutgem que un grapat d'individus prengui el control, ja sigui total o parcial, amb un menyspreu absolut pels qui el fabriquen i hi donen suport”, van dir. En l'actualitat, la revista és propietat del nou director, Riss (70%), i del director financer, Éric Portheault (30%). Supervivents de l'atemptat, tots dos es neguen a crear aquesta cooperativa, però s'han compromès a reinvertir el total dels guanys d'aquest any en la revista.

El títol d'aquella violenta tribuna continua planejant sobre el futur de la revista: “Com es pot escapar al verí dels milions?”. Als beneficis registrats per les seves impressionants vendes, que avui se situen en uns 100.000 exemplars setmanals després d'haver fregat els 200.000 fins a l'estiu (abans de la tragèdia, no eren més de 30.000), s'hi sumen 4,3 milions d'euros procedents de 36.000 donacions particulars arribades de 84 països diferents, a més d'un milió d'euros desbloquejat pel Ministeri de Cultura francès. A més, Charlie Hebdo té avui uns 200.000 subscriptors. Abans de l'atemptat no n'eren més de 10.000.

“En total, el diari suma entre 20 i 28 milions d'euros”, estima Denis Robert, periodista d'investigació que va destapar el cas Clearstream. Ara publica Mohicans, un volum sobre el passat i el present de Charlie Hebdo en el qual examina com l'ideal dels seus fundadors ha acabat convertit “en marca comercial”. “Malgrat tots aquests diners, el futur de Charlie Hebdo continua sent fràgil. Els seus responsables han d'entendre que aquests diners no els pertanyen. Han de crear una revista oberta i generosa, però estan fent el contrari. La direcció i l'equip no es dirigeixen la paraula. Si tot continua així, acabaran desapareixent”, opina Robert. Malgrat els seus retrets, l'autor segueix comprant la revista cada setmana: “Val més un mal Charlie Hebdo que cap”.

Per la seva banda, el cineasta Emmanuel Leconte acaba d'estrenar a França L’humour à mort, un documental en el qual els supervivents expliquen com han sobreviscut a l'any des d'aquell 7 de gener. “La gran manifestació ciutadana de l'11 de gener en defensa de la llibertat d'expressió els va impulsar a seguir. Per primera vegada, es van adonar que no estaven sols. Però després va venir el descens als inferns”, relata Leconte, al·ludint als qui es van negar a proclamar allò de Je suis Charlie. “El papa Francesc va dir que la fe no podia ser objecte de burla, alguns escriptors del PEN Club es van oposar a concedir-los un premi i el demògraf Emmanuel Todd va signar un llibre que tractava els seus defensors com a catòlics zombis. Per l'equip, el xoc posttraumàtic ha estat difícil de superar. Fa molts mesos que dormen malament, no tenen vida pròpia i se senten a la vora de l'atac de nervis”, afirma Leconte.