La mítica tramuntana

“Nadie dejaba de pensar con temor en la tramontana, un viento de tierra inclemente y tenaz, que según piensan los nativos y algunos escritores escarmentados, lleva consigo los gérmenes de la locura”, diu el conte de Gabriel García Márquez Tramontana, que (alerta, spoiler) acaba tràgicament. En general, la literatura sobre aquest vent és hiperbòlica. Tant per part dels qui l’enalteixen i el veuen com un tònic com per part dels qui el consideren nociu.

Sentiments que alguns cultiven contradictòriament. Per exemple, Josep Pla. A propòsit de la metàfora sardanista de Joan Maragall, per qui l’Empordà era el “palau del vent”, Pla era tan capaç de considerar-la una intuïció genial com, en un altre text, “una sinistra collonada”. Si en un escrit desautoritzava qualsevol interpretació del temperament empordanès que se sustentés en aquest vent, en un altre admetia que la tramuntana “era un mal negoci” perquè després de bufar frenèticament quatre o cinc dies, les persones que viuen en aquest país es tornen mig boges.

El periodista Xavier Febrés ha rastrejat des de les cites literàries dedicades a la tramuntana fins als estudis mèdics sobre ella. Ho publica en un llibre (Elogi i refutació de la tramuntana, Diputació de Girona) junt amb la seva personal poètica sobre aquest vent. “Més que un vent”, comenta, “és una llum, neteja la mirada, alleuja la respiració”. “Per poc que coneguis on refugiar-te, és el clima més benigne, el dia que el sol més escalfa”. De fet no és el vent més veloç ni el que històricament ha causat més estralls. Aquest vent del nord, encaminat i accelerat per passadissos muntanyencs, rep aquest nom al Rosselló, Empordà i Menorca, un nom que ve del llatí transmontanus ('més enllà de les muntanyes'). Bufa amb freqüència, gairebé la meitat de l'any, però rarament supera els cent quilòmetres per hora. “Moltes vegades, el que tenim a l’Empordà és la tramuntaneta”.

Un dels assumptes més freqüentats és l'impacte d'aquest vent en la salut i en la ment. En qualsevol cas no té la literatura veritablement violenta del Foenh bavarès, al qual es culpa d'accidents de trànsit, migranyes i baralles de carrer, entre altres conductes. D'una banda, sempre s'ha pensat en la tramuntana com una escombra del verí ambiental. Des del 1612 fins a mitjans del segle XIX es va celebrar la processó de La Tramuntana, en què des de diferents pobles de l’Empordà s'anava al santuari de Requesens. Quilómetres de caminada i imploracions perquè el cel administrés l'higiènic vent.

De l'altra, és cert que els meteoropatòlegs estableixen relacions entre la manifestació de determinats símptomes o l'agreujament de determinades malalties i un front atmosfèric que combini vent, ionització i sequedat. La població meteorosensible, precisament per ser-ho, no és aliena a aquestes circumstàncies. Però d'aquí a concloure que la tramuntana condueix a la genialitat o la bogeria és un pas que la ciència no ha fet mai. Febrés creu que la ciència mèdica sobre el vent no ha anat gaire lluny perquè tampoc podia anar més enllà. I cita, entre d’altres, un estudi realitzat a l'hospital de Figueres l’any 2008 sobre uns 900 casos d'ansietat documentats al centre. Van introduir les dades del diagnòstic, la data i la informació sobre l'estat el temps tal dia segons el Servei Meteorològic. No es va trobar cap relació entre el diagnòstic i la situació atmosfèrica.

Un altre periodista que es va apropar al tema va ser Joan Guillamet (1922-2014) en un llibre del 1980 que va tenir una nova edició l’any 1992 (Vent de tramuntana, gent de tramuntana). Aquí ja consulta eminències mèdiques empordaneses per plantejar-se, prudentment, si no s'ha exagerat la literatura sobre aquest vent. Admetent que l'existència a l'atmosfera de molècules carregades d'electricitat de diferent signe, els ions, pot influir en la sensació de benestar o angoixa i fins i tot en algun trastorn físic, Guillamet fa una treballada distinció entre estar “tocat de l’ala o del bolet”, la demència, i “estar tocat per la tramuntana”, un afinament de la lucidesa i l'enginy que, si es dóna, no té res a veure amb la bogeria.

Però una cosa és la prudència científica i una altra, molt diferent, que tal cosa hagi d'importar a Dalí per aixecar hipòtesis místiques o a Sopa de Cabra per construir el seu himne a l’Empordà.