Madrid celebra a Cibeles un sopar la nit de Nadal per a 220 sense sostre

Abans de declarar-se a la Sonia, en Manuel s'ho va estar pensant durant mes. No s'hi atrevia. Per ell, ella era massa maca i massa alta, explica. Finalment, però, va tenir valor i, una mica en broma i una mica seriosament, l'hi va dir: “Ei, que m'agrades des que et vaig conèixer”. Quan ho va sentir, la Sonia se'l va mirar molt seriosa i li va demanar el currículum. “El que aquesta empresa busca”, li va especificar, “és un home que em faci riure, que sigui bona persona i treballador”. En Manuel aquesta vegada no s'ho va pensar dos cops i la va convidar a sopar. Ni més ni menys que al pati envidrat del palau de Cibeles. Ahir aquesta parella de 44, ell, i 42, ella, va tenir la seva primera cita després de conèixer-se a la cua de l'esmorzar de la parròquia de San Antón. I si la cosa encara no ha acabat en noces és perquè no va sonar un vals. Perquè el capellà sí que hi era. I orquestra i un menú que va fer les delícies dels 220 comensals, la majoria eren sense sostre o estan en situació de risc de pobresa o exclusió social. Aquesta nit de Nadal que, sens dubte, va ser per recordar, l'Ajuntament de Madrid va cedir les seves instal·lacions a Mensajeros de la Paz, la fundació que presideix el pare Ángel. I els uns i els altres es van reunir amb els seus millors gal·les. S'hi van fer fotos, aplaudiments, s'hi va ballar i sobretot es van preparar molts tuppers. Tot gratuït.

“El Papa Francesc ho va fer l'any passat a Roma i jo volia fer-ho aquí, a Madrid. I ara estic surant. S'ha fet realitat el meu somni. Dona-hi una ullada!”, suggeria el pare Ángel a l'entrada. “Però qui es casa, pare?”, li preguntava un dels assistents a la porta de l'Ajuntament totalment sorprès. Davant seu, 22 taules engalanades amb una ampolla de xampany –sense alcohol–, espelmes i flors. I per obrir boca, pa i mantega. “No mengis tant que encara falta el xai”, li recordava Óscar a Jacobo, els menys xerraires. I tenia tota la raó. Encara havia d'arribar la sopa de marisc. La ració de vuit llagostins a dues salses. I el plat estrella que podien triar: o espatlla de xai amb patates forneres o daurada al forn. O, digues que sí, totes dues coses! I amb possibilitat de repetir! Que l'hi preguntin a Omar Ruiz, un rodamón de 51 anys que va quedar ben ple i va omplir també dos recipients. Quan van arribar les postres, flam amb nata, ja estava massa ple. Però cap dels assistents es va quedar amb gana. “Et dic una cosa”, se sincerava gairebé a meitat del convit, “hauré recorregut fàcilment 114.000 quilòmetres amb la meva bici venent polseres per tot el món. Doncs mai, mai he vist una cosa semblant a cap ciutat. El que ha passat aquí avui és una cosa meravellosa”.

Per dur a terme aquesta experiència pionera a Madrid va fer falta la suma de moltes voluntats: la de l'Ajuntament de Manuela Carmena (Ahora Madrid), que va ser aclamada quan va arribar i no va dubtar a fer-se desenes de fotos amb els convidats; la voluntat del pare Ángel de fer una nit de Nadal on no hi faltava cap plat; la de l'empresa de càtering Lecaser i la legió de 20 voluntaris que van deixar que se'ls refredés el sopar a casa; la voluntat també de desenes de cuiners, arribats de tota Espanya, que es van posar als fogons des de les vuit del matí; la del col·legi major Marqués de la Ensenada que va cedir la seva cuina perquè es poguessin preparar unes 250 racions, o la predisposició del sergent de policia municipal Paco Sánchez i l'agent José Plaza, de 57 i 68 anys, que es van encarregar de donar un cop d'ull encara que no es produís cap incident. No ens oblidem d'Alberto Torres, Javier Vaquero i Sergio Rojas, els músics del programa Qué tiempo tan feliz, de 21, 27 i 26 anys, que van tocar durant més de dues hores amb un somriure i acceptant tots els bisos.

Manuela Carmena va ser aclamada quan va arribar i no va dubtar a fer-se desenes de fotos amb els convidats

En una taula, la Violeta tararejava La chica de ayer. Amb prou feines havia provat el menjar perquè està una mica tocada dels ronyons: “És que caminar per la ciutat carregada amb la motxilla fa una fatiga que Déu n'hi do”. Però ahir no hi havia qui la parés. Se les sabia totes. Déjame, Entre dos tierras, Esos ojos negros... “Jo no tinc vergonya de res”, presumia aquesta dona de 45 anys i amb els ulls tan negres com la protagonista de la cançó de Duncan Dhu. Acostumada a servir als altres, com a temporera a hotels, ara gaudia del bufet com a clienta. Amb el cabell recollit i les ungles pintades. “Però no et creguis que això em fa gaire gràcia. Jo el que vull és tornar a treballar”. Mentre canvia la seva sort, dorm a l'església de San Antón del pare Ángel. Va ser on es va assabentar del convit. I on va recollir la seva invitació personal i intransferible. Al seu nom. I amb una peça d'un rober i d'un altre, explica, es va fer un vestit a mida. Tan elegant com una estrella de cinema. “La que ho val, ho val. I fixa't, gairebé no puc ni menjar, però véns aquí i te n'oblides i t'ho passes bé”.

Llavors, gairebé al final de la vetllada, María José Martínez, de 72 anys, ja s'havia oblidat del mòbil i de la discussió que havia tingut amb els seus fills per no sopar amb ells. “Això és més divertit”, descrivia de vint-i-un botó. Amb un vestit blau celeste i un collaret de perles. “Mira, jo he treballat tota la meva vida netejant. M'ha quedat una pensió de 380 euros i, encara que visc en un pis de la Comunitat, pago uns 117 euros d'aigua, telèfon i calefacció. Ja en tinc prou com per, a sobre, no fer el que em ve de gust a la meva edat". Al seu costat, Pedro Manuel Chica, de 57 anys, assentia. "Aquí ens coneixem tots de la parròquia [de San Antón]. D'anar a esmorzar o a berenar. Jo era agent d'assegurances, fixa't. Però em vaig quedar a l'atur, em vaig divorciar. I ara sobrevisc en un pis compartit cobrant 426 euros de renda mínima. Aquest vestit? Fa molt de temps que el tinc! L'última vegada que me'l vaig posar va ser al casament del meu fill Pedro, fa cinc anys. Quan tot m'anava bé. Perquè vegis que a qualsevol li pot passar el que m'ha passat a mi”. El Pedro no va desencaminat. Segons l'últim recompte realitzat pel Consistori, a Madrid hi ha 1.905 persones sense llar, 764 dormen al ras i la resta, 1.141, en algun alberg municipal o en un centre d'alguna ONG.

Francisco Angeli va passar, precisament, la nit de Nadala del 2014 al carrer. És orfe des dels vuit anys, aquest noi de 25 va viure en un pis d'acollida a Sòria, on va néixer, fins que amb 18 anys li van dir que havia de buscar-se la vida. “És a dir, em van enviar al puto carrer, parlant clar”. Va venir a Madrid i va estar un any dormint davant del Ministeri de l'Interior, al bell mig del passeig de la Castellana. El va rescatar una amiga, “l'hi dec de tot”. Va anar a viure amb ella i fa una setmana va signar un contracte per treballar de conserge. “Estic que no m'ho crec”, exhalava amb un somriure. Ahir, cal dir-ho, va gastar totes les reserves de Champín [el xampany sense alcohol que van servir]. Com en Manuel i la Sonia, els que encara no són parella, que a última hora de la seva cita ja es feien ullets a la taula. “La veritat que t'apropes bastant al que busco”, li deia aquesta ja no tant a la defensiva ni seriosa. De fons sonava Imagine, de John Lennon. Encara que ahir, al palau de Cibeles, no va caldre imaginar-se res.