Josep Antoni Duran Lleida, de la glòria a la irrellevància

En poc més de quatre anys, Josep Antoni Duran Lleida (Alcampell, 1952) ha passat de ser el protagonista de la primera victòria de CiU en unes generals a confirmar la irrellevància del seu partit, Unió Democràtica. De tocar la glòria al ritme frenètic de la seva bateria a rubricar la marxa fúnebre d'una formació de més de 80 anys d'història. És l'epíleg d'aquest polític que va fer-se Unió a mida, movent els fils per guanyar importància i esclafant la dissidència interna. La jugada li va sortir bé fins que es va apartar de Convergència: ara Unió, fora del Parlament i fora del Congrés, està a punt de desaparèixer.

Duran va entrar a Unió gairebé de casualitat, quan un dirigent del partit a Lleida el va escoltar, l'any 1974, en un acte d'Esquerra Democràtica, els democrisians espanyols. Unió buscava el seu espai a la política després de la dictadura, i Duran va agafar protagonisme com un dels pocs joves del partit. Amb la Generalitat restaurada, l'ajuda l'aleshores president Jordi Pujol, que veu en Duran un bon aliat: "Se li ha de donar un càrrec: busca-li un lloc", li ordena al seu lloctinent Lluís Prenafeta, que s'inventa la Direcció General d'Afers Interdepartamentals per a ell. Hi serà dos anys, l'etapa de gestió més llarga que ha viscut Duran.

El seu protagonisme, la seva ambició i la divisió interna a Unió l'acaben portant a liderar el partit el 1982. Dos anys després els més veterans l'aparten, contraris als seus moviments per convertir el lideratge d'Unió, fins aleshores plural, en un poder unívoc. A la primera va fallar però a la segona, des que va tornar a presidir el comitè de govern l'any 1987, li va sortir bé.

Des d'aleshores, Duran es va moure com un peix a l'aigua en el paper de "soci de Convergència". La seva estratègia era estirar la corda sense que es trenqués, defensant el perfil propi d'Unió com a formació diferenciada dels nacionalistes. A cada accelerada de CDC, Duran responia envoltant-se de micròfons i provocant crisis que anaven augmentant el seu poder. D'aquesta manera va aconseguir fer-se un lloc com a protagonista de la política catalana, a costa de ser el malson del segon de CDC, Miquel Roca, que es pensava que tindria un soci tranquil: "Per fi un líder com cal a Unió", va exclamar quan va arribar el democristià. L'alegria li va durar poc.

L'ambició de Duran el porta a veure possible ser el successor de Jordi Pujol, que fins que va arribar Artur Mas havia anat cremant delfins a un ritme vertiginós. El democristià va maniobrar des del 1998 per aconseguir la corona del poder a CiU, però va fracassar davant d'un jove Mas. Pujol li va donar corda, fins i tot posant-lo de conseller al Govern per posar-lo al nivell de l'ara president. L'expresident el va utilitzar per foguejar el seu successor.

Duran mai ha acabat de pair la seva derrota davant de Mas, però lluny d'enfonsar-se, es va saber adaptar al nou hàbitat. A canvi de no trencar amb Convergència, va aconseguir portar la influència d'Unió fins al punt més alt. Es va convertir en la veu del catalanisme a Madrid. Al Congrés des del 2004, va saber trobar un lloc a la Comissió d'Afers Exteriors per presumir de contactes internacionals i moure's com ningú al poder per augmentar la seva influència. El seu paper de lobbista a les Corts, com li agradava dir amb orgull, li va funcionar prou bé: fins al 2011 va ser el líder espanyol més ben valorat. Li va quedar pendent el seu gran somni: ser ministre, una possibilitat que va tenir a tocar amb José Maria Aznar. Pujol el va frenar.

Unió brillava de cara enfora, però de portes endins les ombres eren importants. La corrupció ha estat un dels talons d'Aquil·les de Josep Antoni Duran Lleida, amb la formació democristiana al mig del cas Treball (el desviament de fons de formació per a aturats per finançar el partit) i el cas Turisme, de malversació de fons del consorci català del ram. El primer cas va acabar amb Unió condemnada, i això la va convertir en el primer partit a reconèixer que s'havia finançat il·legalment. Del segon el partit se'n va salvar, però va esquitxar Duran: la dona del principal implicat, Joan Cogul, va acusar el democristià de pagar el seu silenci. Cogul s'havia suïcidat i el democristià va haver de demanar perdó a la seva dona per haver-lo condemnat abans de la justícia.

A qui no li feia res condemnar a Duran era als seus crítics a Unió: tots els que s'han atrevit a tossir-li han acabat en l'ostracisme. El democristià feia servir el seu control de la militància per esclafar-los, fins al límit: el 2002 l'Audiència de Tarragona va anul·lar el Congrés d'Unió per considerar-lo "antidemocràtic". Qui volia ascendir al partit havia de portar-se bé amb el líder.

El procés sobiranista ha provocat la caiguda de Duran, cada cop més distanciat de CDC i amb més fronts oberts al seu partit. El democristià va aguantar estirant la corda, cada cop més tens i barallat amb els seus socis fins que Mas va decidir aparcar la consulta per convocar eleccions plebiscitàries: Unió es va trencar, CiU va desaparèixer i Duran es va veure davant la gran pregunta de la política catalana: quin poder tenien els democristians en solitari?

El resultat són dues eleccions en què s'ha quedat molt lluny d'obtenir representació parlamentària, convertint un partit que havia tocat gairebé tot el poder en una formació irrellevant. La resta de partits donen per fet que estan assistint a l'epíleg de la carrera política del democristià. Un cop descartades les eleccions al març, Duran ha dit l'última paraula.