La victòria insuficient de Rajoy dóna opcions a un pacte d’esquerres

Quan se li va preguntar divendres passat a Brussel·les quin seria un bon resultat per a ell, Mariano Rajoy va contestar: “Ser la primera força política i governar”. El PP va aconseguir guanyar les eleccions, però queda lluny de tenir assegurat governar. Els populars no només són a anys llum de la majoria absoluta (176 escons), sinó que han obtingut el pitjor resultat que ha aconseguit un partit guanyador de les eleccions en la història democràtica espanyola recent (123 diputats), molt per sota dels 156 que va tenir Aznar el 1996.

Aznar va aconseguir governar fa gairebé una dècada gràcies a l'acord de legislatura que va signar amb els nacionalistes catalans de Jordi Pujol, al qual es van sumar el PNB i Coalició Canària. Descartat el nacionalisme català com a soci, per la seva deriva independentista, la mirada de Rajoy es dirigeix cap a un altre partit d'origen català i de signe contrari: Ciutadans.

Però, en vista dels resultats provisionals, amb el suport de Ciutadans (40 escons) no n’hi ha prou perquè Rajoy surti triat president, per descomptat no a la primera volta per majoria absoluta, i el líder de la nova força, Albert Rivera, ja va deixar clar durant la campanya que en cap cas donaria el seu vot afirmatiu a l'encara president del Govern espanyol.

En aquestes condicions Rajoy només pot aspirar que Ciutadans s'abstingui en la segona votació, en què en té prou amb obtenir majoria simple de vots per ser investit. Però –a més que no és clar encara si aquesta abstenció seria incondicional o exigiria contrapartides– resultarà insuficient si tots els altres partits hi voten en contra, ja que la suma de les forces polítiques restant supera extensament la meitat dels escons.

La política de majoria absoluta que ha practicat el PP durant aquests anys fa que li resulti molt difícil aconseguir suports en altres llocs. Coalició Canària i el PNB pot ser que siguin els més accessibles però tots dos, especialment el segon, es mostren molt reticents a això.

El gran punt a favor de Rajoy és que, a causa de la fragmentació del Parlament que ha sortit de les urnes, no sigui possible que hi hagi una opció alternativa.

El pacte entre PSOE i Podem no es preveu fàcil, a causa de les profundes diferències dels seus respectius programes, inclosa la celebració d'un referèndum a Catalunya. Encara que el PSOE s'ha imposat clarament com a segona força política i Podem no ha aconseguit el sorpasso que aventuraven algunes enquestes, Pablo Iglesias ha reclamat en moltes ocasions el lideratge d'un eventual Govern d'esquerres, que no cedirà fàcilment.

Sense el vot afirmatiu de Podem, Pedro Sánchez no té possibilitats de sortir elegit, encara que a ell li resulti molt més fàcil que a Rajoy guanyar el suport del PNB, Unitat Popular-IU, Coalició Canària –amb qui els socialistes governen a l'arxipèlag– o fins i tot els nacionalistes catalans. Amb tots o uns quants Sánchez pot aconseguir un pacte, almenys perquè li donin suport o s'abstinguessin en la investidura.

Descartat el PP, la majoria més sòlida és la que pot formar un tripartit amb el PSOE, Podem i Ciutadans, però Rivera ja ha deixat clar que no estarà a favor de cap Executiu que tingui el suport de Pablo Iglesias –ni tan sols s’abstindrà–, per la qual cosa Sánchez haurà de triar entre dos socis que són incompatibles entre si; encara que només Podem té prou escons per intentar si més no la formació de Govern.

Hi ha una altra opció, la més sòlida des del punt de vista aritmètic i la més polèmica políticament, i és la gran coalició entre populars i socialistes. Els segons l'han rebutjat de ple. I no és fàcil que es plantegi tret que es demostri que el Parlament sortit de les urnes és ingovernable i que el nou Govern català, que ha de constituir-se al gener o portar a noves eleccions autonòmiques, accentuï el seu desafiament independentista.

El president portuguès, Aníbal Cavaco Silva, va encarregar al seu coreligionari Pedro Passos Coelho la formació de Govern després de les eleccions del 4 d'octubre passat. Cavaco es va basar en el fet que la coalició conservadora havia estat la més votada, encara que només va obtenir 107 dels 230 escons. Un mes després, el president portuguès va haver de rendir-se a l'evidència i proposar com a primer ministre el socialista Antonio Costa, que va construir una majoria parlamentària d'esquerres.

La Constitució deixa en mans del Rei la decisió de proposar a les Corts el candidat a president. Felip VI no està obligat a triar el líder del partit més votat, sinó a qui tingui més possibilitats d'obtenir la investidura. Per això, abans de prendre una decisió, farà consultes amb els grups parlamentaris.