La migració i l’alerta terrorista forcen les costures de Schengen

La lliure circulació de la qual gaudeixen els europeus des de fa 20 anys s'enfronta al seu màxim desafiament. Una sobtada onada de migrants —en bona part refugiats— i el risc terrorista forcen les costures de Schengen, paradigma dels avantatges que el projecte comunitari reporta als ciutadans. Els controls excepcionals de fronteres internes posen a prova el sistema. La Comissió Europea els justifica perquè els fluxos incontrolats “poden constituir una amenaça seriosa a les polítiques públiques i a la seguretat interna”, tal com recull en una avaluació sobre Schengen amb valoracions inusualment polítiques.

L'alerta llançada a la cimera europea de dijous per Angela Merkel revela l'excepcionalitat de la situació. “Hem d'actuar. Els policies em pregunten què han de fer i jo necessito donar-los respostes. No vull tancar la frontera perquè llavors es produirà un efecte dòmino, però hem d'avançar”, va reclamar la cancellera alemanya als altres 27 líders, segons relaten fonts diplomàtiques. L'èmfasi de Berlín obeeix al fet que el desafiament afecta de manera especial aquest país, que aposta per fer mutu el problema, tot i que s'ha negat en rodó a fer el mateix amb la crisi econòmica. El missatge és clar: si la potència europea tanca les portes als estrangers, Schengen s'acaba.

Per primera vegada l'àrea de circulació sense passaports ha imposat controls simultanis en diversos punts de la UE. Alemanya, Àustria, Hongria, França, Suècia o Malta són només alguns dels països que han adoptat aquestes mesures excepcionals. En la majoria dels casos, les cauteles obeeixen al trànsit migratori; en d'altres es tracta de dissipar l'alerta terrorista. “Aquesta amenaça no es limita a un sol Estat i requereix múltiples mesures per abordar-la de manera àmplia i protegir la zona Schengen”, analitza l'informe de l'Executiu europeu.

Els experts argumenten que desmantellar Schengen suposaria posar fi a un dels grans símbols del projecte europeu. “Pot ser que l'impacte sobre el turisme i el comerç no fos insalvable, però el missatge polític seria desastrós: faria que la ciutadania es qüestionés l'essència de la Unió”, reflexiona Camino Mortera, del laboratori d'idees Centre for European Reform. Guntram Wolf, de Bruegel, afegeix: “Schengen és el símbol de la integració i posar-hi fi minaria la mobilitat laboral”. Gairebé 1,7 milions de treballadors es desplacen diàriament a un altre país de l'àrea Schengen, segons Bruegel.

El missatge és clar: si Alemanya tanca les portes als estrangers, Schengen s'acaba

Amb 1,5 milions d'estrangers que han accedit irregularment a la UE des de principi d'any, segons les últimes dades de Frontex —l'agència europea de fronteres—, Brussel·les ha posat sobre la taula diverses onades de mesures. Sovint, amb certa improvisació. Molt sovint, inspirades en els desitjos de Berlín, que després d'obrir els braços de bat a bat als refugiats ara gesticula a la recerca d'ajuda d'altres països. I sempre, fins ara, amb poc èxit en la seva implementació, perquè al cap i a la fi molts països no acaben d'estar-hi d'acord. Tot i això, hi ha un parell d'avanços importants. Els ministres de l'Interior van aprovar fa unes setmanes un canvi fonamental en els controls transfronterers. A partir d'ara els països comprovaran amb les bases de dades policials els documents dels ciutadans que accedeixin a l'àrea Schengen. Fins ara aquestes revisions mèdiques només es feien a ciutadans de països tercers o a aquells sobre els quals existissin indicis de risc. Tot i que el rastreig complet no serà obligatori fins que el Parlament i el Consell aprovin la proposta, molts països han declarat la seva voluntat de fer-ho ja. La regulació, amb tot, preveu una àmplia excepció: les revisions mèdiques es faran sempre que la consulta sistemàtica de les bases de dades “no provoqui un impacte desproporcionat en el trànsit a les fronteres”. És a dir, sempre que no es multipliquin les cues en ports, aeroports o carreteres.

L'altra gran novetat per evitar que els confins de la UE es converteixin en un gran colador és la policia europea de fronteres. Es tracta de crear un cos permanent —encara que vinculat a cada país membre— d'unes 2.000 persones que pugui intervenir en una frontera exterior quan es detecti una situació de crisi. Sense citar noms, en elaborar aquesta proposta la comissió tenia en ment el caos generat a Grècia i a Itàlia, les dues principals portes d'accés a la UE. “La proposta té sentit, però és un nombre de països el que té problemes específics. L'Administració espanyola funciona bé i, per tant, no estaria en risc de tenir una incursió de Frontex. Grècia i Itàlia són els motius pels quals aquesta força europea ha de tenir dret a desplegar-se, fins i tot sense que hi hagi petició prèvia”, raona Daniel Gros, del laboratori d'idees CEPS.

El forat grec

Fonts diplomàtiques coincideixen que Grècia constitueix “la baula més feble de la cadena” i que això ha provocat que algun Estat membre hagi amenaçat Atenes d'expulsar el país de l'àrea Schengen. El primer ministre grec, Alexis Tsipras, admet les deficiències, però desafia a oferir alternatives. “És fàcil parlar de control de fronteres, però diguin-me com ho farien més bé, especialment amb una frontera marítima, on no es poden posar tanques”, va instar Tsipras a la resta de governants a l'última cimera.

Europa s'enfronta a un grapat de crisis combinades que se succeeixen a velocitat de vertigen. A la frontera nord, Rússia manté el seu desafiament a Ucraïna. A l'oest, Londres prepara un referèndum en el qual decidirà si es queda al club o no. A tot el continent la crisi de l'euro ha fet estralls: ha fragmentat els fluxos financers i enfronta creditors i deutors en una guerra de baixa intensitat, o de vegades no tan baixa: Alemanya va amenaçar Grècia amb una expulsió de l'euro al juliol. De l'est i del sud arriba la crisi més estructural, el desafiament de refugiats i migratori està aquí per quedar-se. I la resposta, com en el cas de la crisi de l'euro, ha estat amenaçar Grècia. O tornar a aixecar les fronteres temporalment, fins i tot amb tanques de filferro que remeten a altres èpoques menys lluminoses que les de la “Unió cada vegada més estreta”.