Deu cançons per les quals encara recordem Édith Piaf

Avui, 19 de desembre, es compleix un segle del naixement d'Édith Piaf. Malgrat que va portar una vida marcada per una infància difícil (va ser criada per la seva àvia paterna i les prostitutes del bordell que regentava), problemes de salut (va tenir un càncer de fetge), addiccions (és coneguda la seva dependència a la morfina), amors desafortunats (se li atribueixen relacions amb nombroses personalitats de l'època) i, finalment, una mort prematura (als 47 anys), el pardal de París continua sent una de les veus més recordades de la cançó francesa. Els següents temes són només alguns dels que van forjar un llegat perenne. 

La vie en rose

Segurament la cançó més coneguda de Piaf, li va proporcionar la fama internacional quan la va llançar el 1947. Amb lletra de la mateixa Piaf, el tema parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.

Milord

Potser inspirada per la seva infantesa al prostíbul de la seva àvia, Piaf canta en aquest tema sobre una "noia del port, una ombra del carrer" que convida un home a asseure's amb ella. Gravada el 1959, la cançó va ser un èxit a Europa.

Jezebel

Si moltes de les cançons de Piaf van ser versionades per altres músics, aquesta referència a l'Antic Testament és un cover que la francesa va realitzar d'una cançó nord-americana del 1951, ajudada pel seu col·laborador habitual Charles Aznavour (que també va arribar a treballar amb Fred Astaire i Frank Sinatra).

Adieu mon coeur

En una de les balades més lacrimògenes del seu cançoner, Piaf canta sobre el comiat de dos amants. Es tracta d'una cançó que es pot interpretar com a paral·lelisme de la seva pròpia vida, en la qual va haver de dir adéu no només a les seves parelles, sinó a una nena a la qual va donar a llum el 1933 (quan ella tenia 17 anys) i que va morir al cap de dos anys de meningitis.

Les amants de Paris

És gairebé impossible escoltar els acords del començament d'aquesta cançó i no pensar en París. D'aquesta mateixa urbs, ciutat de la llum i de l'amor, Piaf en continua sent avui dia un de les grans icones. Una de les cançons més ballables de la cantant, aquest tema gira, també, entorn de l'amor.

Non, je ne regrette rien

Ja retirada (tot i que temporalment) de la música, dos compositors van aconseguir, després de diversos intents fallits, una reunió amb Piaf per oferir-li les seves cançons. Quan van aconseguir entrevistar-se amb la cantant, aquesta els va dir que els cantessin una sola cançó. Non, je ne regrette rien va captivar Édith Piaf i encara avui és una de les seves cançons més recordades.

La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. Aquest Himne a l'amor d'Édith Piaf va tornar a commoure el públic fa amb prou feines un mes quan Céline Dion la va cantar als American Music Awards com a homenatge a les víctimes dels atemptats del 13 de novembre de París.

Ne me quitte pas

Originalment signada pel belga Jacques Brel, la versió d'Édith Piaf és una de les més conegudes encara avui. A més de la parisenca, la cançó ha estat interpretada per desenes de cantants de tot el món.

La foule

De nou, l'acordió i, de nou, el ritme ràpid. Piaf canta aquí sobre dues persones que es troben després d'haver estat empeses per una multitud. Després de tornar a ballar, la multitud els torna a separar.

Padam, padam

Aquesta onomatopeia esdevinguda cançó és un altre dels grans himnes de Piaf. La francesa canta aquí sobre la pròpia música, sobre un ritme del qual no pot escapar i el so del qual amenaça de portar-la a la bogeria.